Cada vegada que respires 2a part

Capítol 23, 15a part: Khi, Què coi t'has pres?

28 de setembre de 2011

La Míriam va picar el timbre en petits intervals de temps reiteradament. Cap indicació de vida cinc pisos més amunt. Es va separar del portal per mirar cap dalt. En realitat què hi buscava? No el trobaria per molt que alcés el coll, ni que el cridés, o és que creia que la sentiria a tants metres de distància? No hi era. Potser era el millor. Ara comprenia que havia estat una beneita, que no hauria d'haver travessat tota la ciutat per ell. Passaria per casa de la seva amiga, aprofitant que era a prop i li comentaria que s'havia equivocat, que els astres o els esperits, fossin quins fossin els elements amb què s'havia comunicat quan era en trànsit l'havien errada. Vés-hi. No! Es mereix una resposta. No em puc creure que tu em diguis això. Parla-ho amb ell. No! Li escriuré un missatge de text per mòbil o per mail. No! Què vols de mi? En persona. No! En persona. No! Per què Úr? Perquè no podem canviar el nostre destí. Li ho deus, fes tot el que et digui, és el que toca! Estaven escoltant un compacte, l'Ultra, i l'angoixa que transmetia la veu del cantant els estava afectant la seva visió de la vida. Redempció, mort o penediment. L'Úrsula tenia les facultats debilitades i ella es deixava manipular amb massa facilitat. La Míriam va recular per marxar, quan ell la va cridar al seu darrere. Feia setmanes que no s'havien vist. Estava pàl·lid, força més prim, amb l'expressió a la cara dels insomnes. No tenia bon aspecte i la seva mala imatge la va impressionar.

- Hola. _ no va dir res més. Se sentia cohibida davant seu.

- M'alegro que estiguis aquí._ es va aproximar a la noia i li va fer una carícia ràpida a la galta. Després va fer un pas enrere, com penedit d'aquella transgressió. _ Puges amb mi? Venia de repartir alguns currículums més, per això no m'has trobat. Feia molt que t'esperaves?

La noia va negar amb el cap i el va seguir. Van entrar al vestíbul, per fortuna, desert de veïns, i van pujar a l'ascensor. Ell no parava de dir banalitats en un intent de compensar els seus silencis perquè a ella no li sortien les paraules. Se li havia menjat la llengua el gat. Et veig bé, com sempre. Suposo que aviat començaràs de nou les classes a la facultat, ja en deus tenir ganes després de tantes vacances...la teva mare també està bé? Imagino que sí, és una dona forta. Era l'especialitat del pare quan se sentia avergonyit, omplir els buits.

Al pis, el gos va venir a rebre-la. Feia una mica de pena. Ranquejava molt d'una pota i tenia el morro molt blanc. No el recordava tan vell. Va seguir el seu pare cap al menjador. El pis estava ventilat , ben endreçat , amb olor de pi. Devia fer poc que havia fregat el terra. Seiem? _ li va suggerir. Va esperar que ell prengués lloc primer i després va valorar on asseure's ella. A una certa distància, al sofà del costat. I bé? Que no em penses dirigir la paraula? Míriam si us plau... Finalment va parlar.

- Deixa d'escriure'm correus, de venir fins a peu de carrer, tarda sí tarda també parat com un estúpid, davant del portal de casa i plega d'omplir el contestador amb missatges que no vull ni escoltar. No té sentit! Ara estic bé, sóc feliç. De fet torno a sortir amb en Pau. Crec que l'estimo, sí._ va reafirmar amb el cap per donar més autenticitat a aquella afirmació que inclús a ella l'havia agafada desprevinguda.

- Estic content per tu. Ell... _ va fer una pausa per agafar aire. Aquella conversa els allunyava de nou. Què es pensava? Era el raonable. Ella havia de fer la seva vida a banda d'ell. _és un bon noi i et pot donar un futur que és molt més del que... _ va callar a temps de no afegir et podria donar mai jo.

Continuarà...

 La de la imatge és la Míriam.