Cada vegada que respires 2a part

Capítol 23, 12a part: Khi, Què coi t'has pres?

12 de setembre de 2011

En Jordi es va haver de recolzar a la barana de la terrassa per omplir els pulmons d'aire al màxim. D'ençà que la seva filla no vivia amb ell, les crisis d'ansietat havien rebrollat amb més força que mai. No trobava un lloc de treball, els diners s'esmunyien amb la facilitat que ho faria l'aigua en un recipient foradat, i la brutalitat amb què l'havia expulsada de la seva vida perquè era el que tocava, el que la Isabel li havia exigit i el que calia fer quan un no tenia futur, era una espina que se li clavava a la carn com un punxó que t'esquartera i que no deixa que la ferida cauteritzi. Per afegir-hi més llenya al foc , l'estocada mortal: la seva filla addicta al consum de drogues de disseny. Quan ho va sentir dels llavis de la Isabel, gairebé que va caure a terra de l'ensurt. Mai has exercit de pare, no almenys com era la teva obligació moral, i si t'ho faig saber és perquè no sé com sortir-me'n. Arregla-ho, no et demano més. No hauria recorregut a tu si no fos realment necessari, però vas ser tu qui la va ferir, vas ser tu qui li vas destrossar la vida... fes alguna cosa bé, ni que sigui una sola vegada a la vida...vine, parla'n amb ella... jo ho prepararé tot...

Va aclucar els ulls, atent a la respiració. Si aconseguia regular-la, no s'asfixiaria. Les tremolors disminuïen. Només respirant... Feia unes hores que l'havia vista, per fi. Una trobada concertada, sense que ella en tingués cap constància. La Isabel li havia obert la porta d'aquell pis que sempre havia estat tancat per a ell i li havia indicat l'habitació de la nena. Seré al menjador. I s'havia esmunyit del seu costat amb una darrera mirada de reprovació que ho deia tot. És culpa teva. És la teva responsabilitat , per tant et toca a tu posar-hi remei.

Va girar el pom i va empènyer la porta. La seva filla era a les fosques, estirada al llit amb els auriculars connectats al mòbil. Movia els peus amb indolència al ritme d'alguna cançó d'èxit. Hi havia un no sé què en l'actitud, una mena de desgana que es palpava en l'ambient; una bellugadissa del cos lenta, un vaivé pausat, tal com ho faria una persona que estigués molt cansada o que hagués pres algun calmant. En Jordi ho va captar de forma immediata. Com antic consumidor de tot tipus de medicació per combatre l'estrès, en reconeixia els símptomes. Tan inepta era la seva mare que no podia ni controlar-la quan era sota del seu mateix sostre? La va contemplar des de l'angle de l'entrada. No volia sobresaltar-la, però com aconseguir que ella el veiés enmig de la penombra ,en la intimitat del seu espai sense provocar-li un ensurt? Va fer una ullada general. Es va ubicar al costat de la finestra al temps que començava a aixecar la persiana. La claror la va fer tornar. Va parpellejar repetidament i el va veure allà, palplantat al seu davant. Es va treure els auriculars amb disgust i va incorporar-se amb la inseguretat d'algú que no coordina els moviments de braços i mans. Anava passada de pastilles.

El seu pare li parlava des de l'altra banda d'una pantalla, com si hi hagués una paret de suro que t'aïlla del soroll exterior. Estava agitat. Preguntes, preguntes, preguntes! Sempre les mateixes, les de tothom. Què t'has pres? Quina quantitat? On són les pastilles? Podia ser insolent, fins i tot insultar-lo, encara que estava tan esgotada! La veu li sortia a càmera lenta com un balbuceig infantil. Només volia escoltar música , sobretot relaxar-se. Ell va revisar els calaixos. Buscant. Era tan inútil com els altres. No trobaria res. Es creia que es mamava el dit? Que potser no sabia que la seva mare, una golfa que anava d'home en home, ja li havia regirat l'habitació? El que li interessava ho portava ben amagat, amb ella, molt a prop de la seva pell, a un lloc on ningú revisaria, entre els pits i la roba interior. Podia sacsejar-la perquè reaccionés, escridassar-la. No trobaria cap substància prohibida perquè ella era més llesta que tots i estava retipa dels seus pares i de la seva puta vida.

Continuarà...

 El de la imatge és en Jordi.