Junts

Pròleg

Abans

Vaig mirar a ma germana i la vaig abraçar. Només tenia 16 anys i jo 18 però ella estava molt trista perquè la seva ex parella li havia posat les banyes i jo, com a germà gran només volia estar al seu costat. No, no volia fer-li res al seu ex perquè no ho creia necessàri. A mi el que m'importava era que ella estigués bé i fos feliç.

--M'odio per ser tan ingènua.

--Petita, ja veuràs com hi hauran més nois i que l'oblidaràs. Però arribarà un dia que trobaràs a una persona que et faci feliç, que t'estimarà i decidiràs estar amb ella.

--Owen, per molt que em faci gran, em promets que no ens separaran?--va dir amb els ulls plens de llàgrimes. Ho deia perquè els pares estaven passant una etapa difícil en la seva relació i teníem por que ens separessin.

--Sempre estarem junts, passi el que passi. Junts durant la vida i la mort.

Durant

--Owen, estic molt cansada.--va dir la Scar acaronant-se la panxeta i vaig somriure. Estava embarassada de sis mesos i casada amb el meu millor amic, l'Ignasi que estava treballant en aquest moment.

--Com està el meu nebot preferit? Molestant a ta mare com sempre?--vaig dir en burla i em va donar un cop al braç, fent-me riure. Es va asseure al meu costat i em va utilitzar de sofà.

--Gràcies per estar aquí sempre. T'estimo molt germanet.--va dir posant-se a plorar i vaig riure.

--Ai les hormones.

--Calla i consola'm, imbècil.--va dir plorant i rient i la vaig abraçar.

--Ja saps que sempre estarem junts, passi el que passi.--vaig murmurar i va assentir. La notava una mica estranya però tampoc vaig voler dir-li res.

--Em promets que si em passa alguna cosa, cuidaràs del petit, de l'Ignasi i dels pares?--va dir de sobte i la vaig mirar sorprès.

--Per què ho dius?

--Només m'has de prometre que els cuidaràs, si us plau. Sou el més important a la meva vida.

--Scarlett, per què ho dius? Passa alguna cosa? Estàs molt rara.

--No, només tinc males sensacions per un malson. No em facis cas. T'estimo molt germà.

--I jo a vosaltres. Us estimo molt.--vaig xiuxiuejar besant el seu cap i acaronant la seva panxeta. Aquell dia va ser el dia abans de la mort de la Scarlett, i no la vaig tornar a veure.

Després

No podia, de veritat que no podia més. No podia parar de plorar, no podia parar de sentir-me impotent i dolgut. Ma germana no podia estar morta, no podia. Em vaig asseure al sofà de casa meva destrossat al costat de l'Ignasi, que estava molt pitjor que jo. Ell no només havia perdut a la seva dona, sinó que també havia perdut al seu fill. Ens vam abraçar i no vam deixar de plorar.

--No m'ho crec, t'ho juro que no m'ho crec.--vaig dir sanglotant.

--Scarlett.--va dir sanglotant més fort.--I en Thomas.

--Estem junts en això, d'acord? Estem junts, Ignasi.--vaig dir separant-me una mica d'ell i mirant-lo als ulls.

--Ella sempre deia això.

--Ho sé.--vaig dir sense parar de sanglotar.--Però és una realitat. Ella no està però hem d'estar més units que mai, per ella.

--T'ho prometo. T'estimo, germà.

--I jo a tu.--vaig dir tornant-lo a abraçar i vam seguir sanglotant els dos com bojos.

Dos mesos més tard vaig marxar a Escòcia per escapar del meu dolor però aquest em perseguiria per tot arreu.