Junts

44

Vaig anar a la secretaria de la universitat i vaig preguntar pel doctor Brown. El meu cap m'havia dit que havia de preguntar per ell, anar al seu despatx i ell em portaria a on fos. Era tot una mica sorpresa. El doctor Brown era americà, estava com a professor adjunt a la universitat irlandesa; i tenia moltíssims estudis, degut a la seva avançada edat. A mi m'havia donat classe mentre feia el màster al MIT, em va donar un parell d'assignatures i amb mi es va portar molt bé, però amb altres companys no tant.

--F-340.--va dir la secretaria i la vaig mirar amb cara de: no tinc ni idea d'on està aquell despatx.--Third floor.--va dir i em va començar a donar indicacions en anglès.

Vaig intentar seguir les indicacions, vaig pujar al tercer pis, vaig girar a la dreta i i vaig buscar entre els noms fins a trobar Brown. Vaig trucar al despatx, vaig sentir soroll i em va obrir la porta. Vam estar una estona parlant, vam recordar quan em donava classe (perquè se'n recordava de mi), del projecte i del món en general. Després d'una llarga estona van trucar a la porta, va entrar una senyora i em van portar a la sala d'actes. Estava plena de fotògrafs i em va sorprendre bastant, mai hagués pensat que un acte així es fes públic a diaris locals i d'Espanya. El Dr Brown em va veure confós i es va riure.

--Els ha agradat als diaris, normalment no solen estar però gràcies a vostè la física s'està fent coneguda.--va murmurar perquè no ens escoltessin.--Serà ràpid, no es preocupi.

El rector de la universitat i tot el seu equip van aparèixer per posar-se a la foto, em van donar el premi i ens van fer fotos, masses pel meu gust. Fins hi tot me'n van fer a mi sol. El doctor Brown em va oferir d'anar a fer un cafè, el vaig acompanyar al seu despatx i vam anar a la cafeteria.

--I ara què farà? Algun altre projecte?--va preguntar i vaig riure.

--De moment no, em tocarà donar classe, ajudar en laboratoris i poc més. Pot ser ajudar a algú altre, no ho sé.

--Què li semblaria ajudar-me?--va preguntar.--És una hipotesi bastant absurda, per tant no té gaires garanties de triomf però mai se sap.

--Sobre què és?--vaig preguntar i em va començar a explicar el seu projecte. Era molt boig, sobretot perquè s'hauria de realitzar al pol nord, però no tenia males idees.--Però es podria a fer a distància?

--Clar. Tot a distància, a més, jo torno a Massachusetts la setmana que ve. Torno a donar classe al MIT.--va explicar i vaig assentir.

--Doncs de moment compti amb mi. He de mirar a veure quina classe he de fer exactament però en principi sí.

--Perfecte, quan m'ho confirmi li enviaré el projecte. Calculo que tardarà un mes en llegir-lo.--va dir i em va espantar.

--Un mes?

--Sí, és bastant dens i no dubto de les seves capacitats però entre classes i tal veurà com hi estarà el mes sencer. Donar classe ocupa molt de temps, ja ho veurà.

Vam estar molta estona parlant però ell tenia feina i jo havia quedat amb l'Allek. Em va donar el seu número i mentre sortia de la universitat vaig trucar a l'Allek. Em va dir que no em mogués i després d'una estona esperant va aparèixer.

--Com ha anat?--va preguntar.

--Molt bé, com estàs?--vaig preguntar preocupat i va negar amb el cap.--Què vols fer?

--Em pots acompanyar a casa? Necessito recollir coses i he de cuidar a ma germana i a mon pare.

--Si et va malament ja ens veurem quan tornis, no m'importa, entenc la situació.

--No vols conèixer a la meva familia?--va murmurar ofès.

--No és això, ton pare m'encanta i ta germana també, però potser em veuen com un intrús en aquests moments.