Junts

21

--Owen, tranquil.

--No puc estar tranquil!--vaig dir molt alterat. Un any i mig, un maleït any i mig i havia pujat molt poc de pes.

Era exasperant, tant d'esforç, tantes sessions de psicologia, tant tot per després res. Estava molt frustrat, cansat, atabalat, histèric. Volia anar a casa, tornar a veure a la Jennifer, fer vida normal però seguia tancat. La Jen seguia treballant a Islàndia perquè s'havien allargat moltíssim les investigacions.

--Ho sé però ja ho saps que el procés és lent, amor.--va dir mon pare fent-me seure.--Però mira el que has aconseguit, has aconseguit tornar a menjar, cada vegada una mica més, has après a viure amb la mort de la Scar, t'has oblidat d'aquella noia. Què més vols, amor?

--Ser lliure.

--Ho seràs, només cal paciència.--va dir amb veu molt tranquil·la i em va fer calmar-me. Em va rodejar amb el seu braç i em vaig recolzar en ell.

--Estic molt cansat, estic fart.

--Ho sé.--va murmurar besant el meu front. Amb tot això se li sumava que feia dos mesos que no veia a l'Allek i també estava trist per això.--Jo també ho estic, Owen, però hem de seguir per ella.--va dir referint-se a la Scar i vaig assentir.

--Per ella.

--Es pot passar?--va preguntar la Jennifer amb un enorme somriure i se'm va il·luminar el món.

--Jen.--vaig dir somrient, vaig saltar del llit i la vaig abraçar amb totes les energies que no tenia.

--Et veig millor, idiota.--va xiuxiuejar sense deixar-me anar.--Tranquil, Owen.

--Porto uns dies de merda.

--Ho sé.--va xiuxiuejar.

--Què fas aquí?

--Fa una hora hem arribat a l'aeroport, he deixat les maletes i hem vingut.

--Heu?

--Hem.--va dir en Lluís somrient i es va unir a la nostra abraçada.

--Gràcies per venir, gràcies.--vaig xiuxiuejar abraçant-los als dos com podia.

--Tranquil, va.--va dir la Jen deixant-me anar. Va saludar a mon pare i ens vam asseure entre el llit i la butaca.--Com estàs?

--Bastant millor.--vaig assegurar i em van somriure.

--Ja no sabem què dir als altres d'on estàs.--va dir en Lluís.--Ara estàs al poble amb uns familiars.

--Gràcies.

Van estar amb mi durant tota la tarda, em van explicar tot el que m'havia perdut, el que havien fet, què farien ara, com, em van explicar de tot. Em vaig sentir hiper a gust amb ells, els trobava moltíssim a faltar en persona. Em van donar l'energia que necessitava per seguir endavant i al cap de dues setmanes va aparèixer l'Allek altra vegada. Últimament només venia a la nit i es quedava tota la nit amb mi, l'endemà em trobava l'esmorzar amb un paper i un somriure dibuixat.

--No m'he oblidat de tu.--va ser el primer que va dir i vaig riure.--He estat de cul a urgències.

--Tranquil.--vaig dir somrient.

Es va asseure a la butaca però es va apropar una mica més a mi.

--He sentit que et queda poc.

--Poc? Ho dubto.

--Recorda que el temps és relatiu.--va dir somrient.

--Ho recordo.--vaig dir somrient i mirant els seus hipnotitzants ulls blaus.