Junts

42

--Pare, ell és l'Owen.--va dir l'Allek una vegada davant de son pare i sa germana. Els dos tenien els ulls brillants, vermells i amb unes horroroses bosses sota aquests.

--Vas sortir al diari, no?--va dir oferint-me la mà i amb un fals somriure. Em va agradar que fes l'esforç de conèixer-me tot i haver mort la seva dona feia molt poc i que no em jutgés pel meu físic.

--Sí, encantat. Em sap greu conèixer-lo en aquestes circumstàncies i de veritat que l'acompanyo amb el sentiment.--vaig dir agafant-li la mà que m'oferia, em va mirar als ulls i vaig somriure amb comprensió. Entenia perfectament la seva mirada.

--Gràcies.--va murmurar amb la veu trencada i va sospirar.--A mi també em sap greu que ens coneguem així. I parla'm de tu.--va demanar i vaig assentir. Vaig mirar a la germana i em va intentar somriure.

--Vine aquí.--va demanar obrint els braços i la vaig abraçar, fet que la va fer plorar.--Gràcies per estar aquí, és superimportant per mon germà. M'alegra veure't.

--Tranquil·la, va.--vaig xiuxiuejar i va assentir.

Ens vam separar, es va eixugar les llàgrimes i vaig tornar amb l'Allek que em va agafar la mà al moment. Vam anar al tanatori en cotxe i cada vegada em posava pitjor. El nus a l'estómac cada vegada oprimia més, el nerviosisme augmentava, els records de ma germana començaven a aparèixer i el meu cos seguia tremolant. Era molt dur per mi anar a un lloc d'aquests però havia d'intentar-ho.

El pare i la germana van entrar al tanatori per organitzar-ho tot i jo em vaig quedar fora amb l'Allek. Ens vam asseure en un banc en silenci i vaig treure un cigarro perquè si no em calmava acabaria malament.

--Des de quan fumes?--va preguntar observant els meus moviments.

--Quan estic a punt d'entrar en pànic.--vaig respondre després de la primera calada i vaig sospirar per treure tensió.

--Owen, no cal que facis aquest esforç per mi, ho entenc.--va dir agafant la meva mà lliure. Evidentment no m'entenia.

--Em necessites aquí, i sé que si et deixés sol no m'ho perdonaria.--vaig dir i em va mirar atent.--Sé el que és estar sol quan es mor un familiar tan proper, per això no em penso moure del teu costat.

--Has passat per tantes coses... Em sap greu.--va murmurar acaronant la meva mà.

--Estic bé, Allek. Després de molts anys puc dir que començo a ser feliç.--vaig dir apagant el cigarro, almenys m'havia calmat una mica.--Però no et preocupis per mi, avui em tens aquí pel que necessitis.--vaig dir rodejant-lo amb el meu braç.--Si necessites plorar, cridar, el que sigui, bonic.

--Gràcies.--va dir amb la veu trencada i al cap de poc ja notava la camisa mullada.

El tanatori estava situat en una petita muntanya i des del banc es veia la ciutat sencera. Vaig acaronar l'esquena de l'Allek i al cap de relativament poc va començar a sanglotar. Abraçar-lo també em tranquil·litzava a mi. Estava fet merda i l'entenia, ningú et prepara per la mort de ta mare.

--Ho sento perquè aquests dies que estàs aquí havíem de reconciliar-nos i passar temps junts però aquesta merda...

--No diguis idioteses, estem junts no? Doncs ja està. Jo ni sabia que et veuria, només de veure't ja estic content.

--Mon pare m'ha dit que ell no sap si vol tornar, jo i ma germans volem però no el volem deixar sol aquí. No sé què fer.--va explicar una mica més calmat.

--Sé que sap greu però si tu realment vols tornar, ton pare ho ha d'entendre. No pots viure depenent d'ell.--vaig murmurar i va assentir amagant-se al meu pit.