Junts

41

Em van despertar uns petons al coll i vaig grunyir com un gatet.

--Va, desperta.--va xiuxiuejar l'Allek al meu coll i vaig sospirar. Entre els petons al coll de l'Allek i la bona nit que havia tingut m'havia aixecat amb una empalmada enorme.

--No paris.--vaig demanar referint-me als petons al coll i va riure, separant-se de mi.

Vaig obrir els ulls, l'Allek estava estirat de costat sobre meu i estàvem tapats per les mantes. No recordava haver-me tret la roba per dormir però ara era el que menys m'importava.

--Quan has d'anar a recollir el premi i tot?

--Demà.--vaig dir i va assentir.

--Owen, hem de parlar.--va dir i vaig sospirar.

--D'acord, parlem.

--Primer de tot vull preguntar-te una cosa...--va dir mirant-me als ulls.--T'has enamorat d'algú durant aquest temps?

--Sí.--vaig confessar i el somriure li va caure.--De tu, Allek, no he deixat de pensar en tu ni un dia. M'he enamorat de tu.

--De veritat?--va murmurar il·lusionat i vaig assentir.

--Tu t'has enamorat d'algú?

--No, ni he estat amb ningú perquè no deixava de pensar en tu i en quant et trobava a faltar. Hem d'aprendre a trobar el moment per veure'ns més i passar més estona junts, no deixar que la feina ens absorbeixi tant i dedicar-nos més temps. Jo... Estic enamorat de tu, Owen, moltíssim i estic disposat a posar-hi les ganes que facin falta per aconseguir estar junts i ser feliços.--va dir i el somriure d'imbècil que se'm va formar no me'l treuria en un any.

--Tornem?

--T'estimo, Owen.--va confessar assentint i sense desenganxar la seva mirada de la meva, i em vaig llançar als seus llavis.

Vam enroscar les nostres boques i vaig passar el braç per la seva cintura per apropar-lo a mi. Em va seguir el petó però al cap de poc es va separar i es va amagar al meu pit.

--Què passa?--vaig xiuxiuejar preocupat i va començar a sanglotar com a l'aeroport.--Allek?--vaig preguntar preocupat, vaig notar com m'abraçava i li vaig correspondre. Vaig començar a acaronar la seva esquena perquè es calmés.

--Ma mare et volia conèixer.--va dir entre sanglots i vaig sospirar.--Però ja no podrà perquè no està.

--Va, tranquil.--vaig xiuxiuejar-li.--Jo estic aquí amb tu, no estàs sol.--vaig murmurar mentre el deixava plorar.

--Avui hi ha l'enterro.--va dir entre sanglots.--Però no puc, de veritat que no.

--Sí que pots, hi has d'anar, és ta mare.

--No vull això, vull que torni, no.--va dir amb ràbia.

--Ho sé, bonic, ho sé.--vaig sospirar i el vaig deixar fer. Em recordava a mi quan vaig perdre a ma germana.--Ton pare com està?--vaig preguntar-li quan es va calmar.

--Pitjor que jo, l'he deixat amb ma germana. Ella aparenta estar millor però per dins està feta una merda.--va explicar i vaig assentir.--T'importaria acompanyar-me? Em calmes molt.--va demanar i vaig assentir.

--Clar que sí, l'únic que a la sala de la ceremònia no et podré acompanyar.

--Per què?

--Em comencen a venir flashbacks i acabo tenint una crisi d'ansietat.--vaig explicar i va sospirar.

--I fora no et passa?

--També però si estic fora ho aguanto millor.

--Si no pots no passa res, entenc que amb allò de ta germana...