Junts

30

--Qui?

--La que m'ha reconegut és la seva dona.--va dir i vaig arrufar el front confós.--Ell era el meu professor i jo era l'amant. Jo no ho sabia fins que després de molts anys ho vaig descobrir. No sabia que estava casat.

--Serà imbècil.--vaig murmurar i va assentir. Li vaig eixugar les llàgrimes i el vaig abraçar.--Com és que t'ha afectat tant? Segueixes enamorat d'ell?

--No, no segueixo enamorat però no sé explicar perquè m'ha afectat tant. No m'ho esperava.

--Vols que marxem a casa?

--No, clar que no.--va xiuxiuejar.--Puc fer-ho.

--Si vols marxar avisa'm i marxem.--vaig dir i va assentir. Em va abraçar també, em va mirar i va sospirar.

--Després d'això hem de parlar.--va murmurar i el vaig mirar molt preocupat.--No et preocupis, està tot bé.--va assegurar besant els meus llavis.

Vam tornar a dins i la Mar i l'Eric se'ns van intentar apropar però els vaig veure i ens vam perdre entre la gent. Vam anar a buscar menjar perquè almenys jo m'estava morint de gana i ens vam quedar a una punta. De què havíem de parlar?

--Owen, com estàs?--va dir una excompanya de màster.

--Ostres, quant de temps, Marta.--vaig dir somrient i ens vam fer dos petons.--Ell és l'Allek, un amic.--vaig presentar-los i es van saludar.--Ella és la Marta, vam compartir classes durant el màster.

--Com estàs? Què és de la teva vida? Vas fer el que volies?

--Sí, ara estic treballant per la mateixa universitat, tu?

--Estic a Suècia amb uns projectes i tal.--va dir somrient.

Vaig estar parlant amb ella, intentant sempre incloure a l'Allek a la conversa. Vam estar tres hores de peu, van donar els premis a una doctora que havia demostrat que una teoria era falsa i després van posar música lenta.

--Vols ballar?--vaig preguntar oferint-li la mà.

--Però i la teva feina...?--va preguntar preocupat i vaig somriure.

--Els inversos acaben de marxar. Només queden els científics.--vaig assegurar-li i va assentir poc convençut. Ens vam posar enmig entre molta gent, vaig rodejar la seva cintura i ell em va mirar encara poc convençut.--Confia en mi.--vaig demanar i va assentir. Va passar els braços per la meva nuca i ens vam començar a moure.--De què hem de parlar?--vaig xiuxiuejar preocupat i sense desenganxar la seva mirada de la meva.

--Encara no em fio de l'ambient.

--Veus a algú senyalant-nos amb el dit o mirant-nos malament?--vaig preguntar, va mirar al voltant, em va tornar a mirar i va negar amb el cap.--Doncs tot està bé.

--Prefereixo després.--va murmurar.--Ara em fa vergonya.

--Tinc molta curiositat.--vaig dir sense poder-me treure l'estúpid somriure dels llavis.

--D'acord.--va xiuxiuejar.--És sobre nosaltres.

--Què ens passa?

--Que últimament ens estem veient molt i fa bastant que ens coneixem i no ho sé...--va xiuxiuejar amb els ulls brillant. Van començar a desaparèixer les altres persones i vaig entrar en un món on només estàvem ell i jo.--Creus que tenim futur junts?

--Si no ho intentem mai ho sabrem.--vaig xiuxiuejar i va assentir.

--Perdona, estic molt nerviós.--va dir recolzant el cap al meu pit.

--Diga-ho, no tinguis por.--vaig insistir i va sospirar.

--T'agradaria que ho intentéssim?--va dir tornant-me a mirar als ulls.