Junts

19

La reunió de dimarts va ser un desastre. Moltíssims científics reunits, assumint la notícia que els 7 mesos que portàvem treballant no havien servit de res i que a més havíem de seguir fent coses inútils i gastant diners no va ser una gran experiència. Més veient a alguns tan atabalats d'estar a punt de patir una crisi d'ansietat, entre ells, jo.

--Avui seguirem amb el que hi havia previst. Tothom als seus llocs de treball en 5 minuts.--va dir sortint amb un cop de porta. Vaig revisar el mòbil i en veure el nom de la Ivet a les notificacions em vaig paralitzar i el cor em va començar a anar ràpid.

--Owen? Anem?--va dir la Mar.

--Necessito un minut.--vaig dir sortint disparat.

Vaig entrar a la primera porta que vaig veure i em vaig recolzar a la paret. Em vaig adonar que estava començant a hiperventilar, el cor m'anava molt ràpid, les llàgrimes es van fer presents de manera inconscient i em vaig asseure a terra.

Només sentia el meu cor bategar i m'estava tornant boig.

Els batecs eren molt ràpids, a mesura que passava el temps en comptes de reduir la velocitat s'accelerava encara més i per culpa de la meva respiració vaig sentir que m'ofegava. Era una sensació horrorosa, com si en agafar aire me'n faltés i havia de respirar molt ràpid per aconseguir oxigen.

Imatges de la Ivet i jo junts.

Ella rient.

Ella gemegant.

Ella arribant a l'orgasme.

Ella adormida.

Ella cansada.

Ella malalta.

Ella i jo besant-nos.

Ella dedicant-me un preciós somriure.

Ella arraulint-se sobre meu.

Ella dormint.

Ella.

Ella besant-se amb el noi amic seu.

Ella abraçant-lo.

Ella dedicant-li preciosos somriures que abans eren meus.

Ella dient-li que l'estima.

Que l'estima a ell però no a mi.

--Owen, m'escoltes?--va dir una veu coneguda.--Owen, què passa?

»Hey, calma, respira bé.--va demanar però estava en el meu món.--Mira com puja el meu pit, Owen, ho veus?--va dir en Lluís tornant-me a la realitat, la realitat en què ella no m'estimava, en què estava a punt d'ofegar-me amb la meva pròpia respiració i no podia controlar-me.--Owen.--va insistir posant la mà al seu pit perquè notés la seva respiració tranquil·la.--Owen, estàs en plena crisi d'ansietat però em sents?--va tornar a insistir i no sé com vaig assentir.--D'acord, és bon senyal, intenta respirar com jo, va. Inspira.--va demanar i ho vaig fer.--Expira.--va murmurar i ho va tornar a repetir.

Després de més de 20 repeticions em va ajudar a calmar la meva respiració i quan ho va aconseguir vaig començar a sanglotar sense control.

--Owen, acaba de calmar-te, vinga. Ho estàs fent molt bé.--va dir en Lluís rodejant-me amb el seu braç, ens vam abraçar i vaig seguir plorant.--Què et passa, Owen? Estic molt preocupat.

--No estic bé.

--Per què? Saps que pots confiar en mi.--va assegurar.

--No m'estima. Ella no està. Ell tampoc. No està ningú. Em sento sol. Li vaig jurar que sortiria de l'anorèxia abans que morís i encara estic pitjor.--vaig dir entre sanglots.