Junts

40

Vaig acabar anant a tres entrevistes en representació de tot el meu equip. Les dues primeres eren a la ràdio i van ser bastant light, em van preguntar pel projecte, em van demanar que expliqués a tot el públic què volien dir els estudis, trajectòria professional i coses trivials. L'última que tenia de la televisió m'esperava una cosa igual que la ràdio però anava molt equivocat.

Vaig arribar als estudis i vaig entrar a recepció. Em van identificar, em van registrar per comprovar que no portés cap arma i em van indicar per on anar.

Em van portar a un lloc amb moltíssima gent, miralls i cadires. Em van asseure a una i em van maquillar. Sincerament, no em va agradar gens que em maquillessin però m'havien dit que era obligatori. Em van fer esperar una estona allà i després em van acompanyar a plató. El programa va començar i al costat d'on estava assegut hi havia el guió del programa. Em va entrar moltíssima curiositat i el vaig agafar. Vaig llegir les preguntes i em vaig paralitzar.

Al principi eren preguntes del projecte, de la meva carrera i aquestes coses però després començaven les personals com era el cas de: "És veritat que has patit d'anorèxia nerviosa? Com ha sigut el procés?" O de: "El noi amb el que se't veia és la teva parella?". Què collons? Com vaig veure que tenia temps vaig trucar a en Joan, el meu cap.

J: Owen, què passa?

--Estàs de puta conya? Em preguntaran per la anorèxia i per la meva orientació sexual. Et vaig dir que aquests temes no els pensava tocar.

J: Com ho saps tan segur?

--Tinc el puto guió davant.

J: Owen, deixa el mal humor perquè l'entrevista l'has de fer sí o sí. Quan et preguntin per això pensa una resposta educada per tal d'evitar el tema i ja està.

--Com em treguin el tema em bloquejaré.

J: Doncs desbloqueja't. Envia'm una fotografia de les preguntes, si us plau, que m'ho vull mirar per saber què ha passat.

--Ara ho faig.

Vaig penjar, vaig fer les fotos que m'havia demanat i li vaig enviar. Em van començar a entrar els nervis i les mans em van començar a tremolar. Una noia amb uns auriculars al coll se'm va apopar i em va fer un gest perquè m'apropés a ella.

--En res entres, et posaré micro.--va dir ella i la vaig deixar fer.--Et faran una prèvia, anirem a publi i després serà l'entrevista real.--va informar i vaig assentir. Estava massa nerviós.

--Però... Hi ha públic o...?--vaig preguntar amb por i em va somriure amb tendresa.

--Sí, hi ha públic tot i que és poc. T'has d'imaginar que esteu l'Ana (la periodista que m'anava a entrevistar) i tu sols i que esteu parlant normal com a la ràdio. Oblida't de les càmeres. Això ja està, preparat?

--No.

--Doncs entres ja.--va dir i vaig sentir el meu nom al plató.

Em van fer un senyal per entrar i quan vaig entrar vaig sentir aplaudiments per part del públic. Em vaig dirigir a la presentadora, l'Ana, era alta, pèl-roja i molt prima. Em va somriure i em va saludar amb dos petons.

--Benvingut.

--Gràcies.--vaig dir i ella va mirar a la càmera que tenia el cue a sota i anava apareixent el que havia de dir.

--Avui està amb nosaltres el doctor en física experimental, Owen Fernández. En tres minuts parlarem del nou projecte presentat per la Universitat local, liderat per ell mateix. Fins ara.--va dir amb un enorme somriure, vaig mirar una llum que deia on air i quan va deixar d'estar il·luminada l'Ana es va relaxar.