Junts

27

--Trobes normal com em vas engegar a la merda? Perquè jo no. Estava escrivint que què havia passat, si estaves bé i em dius que estic gelós? Però de què vas?--va dir l'Allek enfadat.

Sí, m'estava fotent la bronca. Sí, tenia tota la raó. I no, no l'estava escoltant gaire perquè el meu cap estava preocupat amb la Jen, a part que tenia un mal de cap horrorós. Em feia tant dolor que notava com em bategava i el més estrany era que sobretot em feia mal la zona de darrere dels ulls.

--Però m'estàs escoltant?--va dir encara més molest.

Estàvem en un banc d'un parc, havíem quedat allà per anar a la llibreria i a la firma de llibres de l'autor que ens agradava. La Jennifer estava encara al meu pis, havia aconseguit convèncer a en Joan i els seus superios perquè li donessin uns dies lliures. Seguia bastant trista però no al nivell de dilluns.

--Allek...

--Ni Allek ni merdes.--va dir i em vaig haver d'aguantar el cap amb les mans perquè em feia molt mal.--No et facis la víctima, Owen.

--No ho faig, m'està fent molt mal el cap, pots parar un moment?--vaig demanar cansat.

--Estàs bé?--va preguntar deixant el mal humor per fi.

--No.

--Què et sembla si demanem una aigua en algun lloc i et prens alguna cosa?--va suggerir.

--Si us plau.

--Va, anem.--va dir aixecant-se. També em vaig aixecar i em va rodejar amb el seu braç.--Segueixo molest.

--Ho sé.--vaig murmurar mentre caminàvem a un forn.

Vaig demanar aigua i em vaig prendre una aspirina. Vam tornar al parc, ens vam asseure al mateix banc i vaig recolzar el cap al seu pit mentre no baixava el mal de cap.

--Què va passar amb la teva amiga?--va preguntar allargant el seu braç i em va començar a acaronar l'esquena.

--La Jen ha tingut uns problemes i des de dilluns s'està quedant a dormir a casa. Està molt trista i no sé com animar-la.

--S'ha mort algú?

--No, una altra cosa.--vaig xiuxiuejar i va assentir.--Ho sento per allò de l'altre dia. Estava preocupat per la Jen i l'últim que volia era discutir.

--D'acord però per la pròxima si em veus escriure espera a veure què dic, sí?--va xiuxiuejar i vaig assentir abraçant-lo. Almenys el mal de cap s'estava reduint--Estàs millor?

--Sí, està baixant el mal de cap.--vaig murmurar i va somriure per primera vegada.

Me'l vaig quedar mirant com un imbècil i em va contagiar el somriure. Per què era tan bonic? Per què la seva mirada em transmitia tant? Per què sempre que estava al seu voltant estava nerviós i tenia un nus a l'estómac?

--Te m'has quedat mirant de manera molt estranya.--va dir ell tornant-me a la realitat.

--Perdona.--vaig dir posant-me vermell.--Ja estic millor, anem a la llibreria?

--Espera.--va dir posant la mà que no estava a la meva esquena a la meva nuca.--Crec que no ens hem saludat bé després del cap de setmana que hem passat.--va dir contra els meus llavis i vaig somriure.

Tenia quasi la seva boca sobre la meva i vaig acabar amb la distància entre els dos. Després d'un petit petó va besar el meu front.

--Ara sí, anem?

--Sí.

Ens vam tornar a aixecar i vam caminar junts cap a la llibreria. Pel camí em vaig qüestionari si agafar-li la mà o no perquè em feia una mica de vergonya i al final la vergonya em va guanyar. Era molt oficial anar pel carrer agafats de la mà i per molt liberal que fos jo tenia por a que la gent em digués alguna cosa. Havia llegit al diari masses agressions a parelles homosexuals i tenia por. No hauria, hauria de sentir-me lliure, de no tenir por a que la societat no ens acceptés però la por em superava.