Lleials i Immortals

Arribada a la nova vida

Poc a poc, va creant una llum blava amb les seves mans, una llum que es va fent més gran. M'aparto, que fa? Tinc por. Passa a passa vaig tirant cap endarrere, vull fugir. De sobte de la por, començo a córrer, cap a la casa. Està massa lluny i de seguida m'atrapa. Em tira al terra boca a munt i es posa sobre meu, em posa les mans separades al terra:

- Júlia! Si estic aquí és per ajudar-te, no molta gent pot fer coses sobrenaturals però tu si que pots, calma't, si us plau, ha de ser un secret...- em crida.

Continuo intentant fugir de les seves mans, està boig! Em besa perquè pari i evidentment ho aconsegueix. Me'l miro i no sé d'on trec la força que aconsegueixo sortir. Ara, ja enfurismada me'n vaig caminant pel carrer, descalça. No puc anar a casa, li he dit a ma mare que no dormiria a casa. M'assec a la vorera i ploro. El poc maquillatge que m'havia posat comença a tacar-me el vestit.

Què acaba de passar? M'ha començat dient que tinc poders sobrenaturals i després m'ha besat, el meu primer petó... tampoc m'ha desagradat però hauria preferit que els dos volguéssim i que fos sincer. Jo no tinc poders, no existeixen... porto tota la vida buscant la manera de demostrar-ho! mai m'ha agradat la màgia, ni les històries i ara em vénen amb que jo en tinc.

Un cotxe ve pel carrer, para davant meu, poc a poc aixeco el cap. El Nico baixa i es posa al meu costat, no diu res, jo tampoc. M'eixugo les llàgrimes:

- T'ajudaré, no en tinguis cap dubte- em diu a cau d'orella.

L'abraço ben fort i una sensació estranya recórrer el meu cos. Quan torno a obrir els ulls, estem a les portes d'una gran escola, vella. Un home, saluda al Nico. Amb el vestit blanc, de cop i volta tinc vergonya, tots els altres nois i noies que van entrant, van uniformats. Ell, que ho nota, em deixa la seva americana i entrem a l'edifici. Per dins, és més impressionant que per l'exterior. Dibuixos preciosos a les altes parets, quadres i papers. Ens fem lloc pels últims alumnes que passen pel passadís, pugem diversos pisos i quan ja em fan mal les cames el Nico s'atura, pica a la porta que s'obre sola. Un home ens rep.

No l'escolto molt però la majoria de l'estona estan parlant ell i el Nico, jo no puc treure la vista de la finestra que mostra que a l'exterior hi ha una gran turmenta i quan hem arribat es veia l'enorme lluna plena. Crec que es dóna compte perquè m'ho explica:

- Aquesta finestra, igual que la gran majoria de l'escola, és il·lusionaria. El paisatge que veus depèn del teu estat d'ànim, el que tu veus, és impossible que vegi qualsevol altre. Nico, pots ensenyar-li la seva habitació? Demà, els dos tindreu el mati lliure però a la tarda us vull a classe.

Sortim de la sala i jo continuo al·lucinant, això va en contra dels meus principis!

- Júlia, he vist que no paraves atenció... demà anem junts a esmorzar i t'ho explico?- m'ha preguntat.

- D'acord... això és molt gran... i la meva mare?

- T'ho explico demà, com que dormim molt a prop ja et vindré a buscar, a les vuit?

Assenteixo lentament amb el cap, en aquell moment arribem a una porta amb el cartell de habitacions. La creuem i tot de portetes amb números apareixen. La meva és la 1213 i la del Nico és la 1223. Entro a la meva i em quedo allà.

Un espai petit on hi cap un llit, un petit armari, una taula d'estudi i una finestra, aquesta, bastant gran. Miro a dins de l'armari, hi ha l'uniforme de l'escola i uns quants de recanvi i un pijama. Em poso això últim i guardo el vestit a l'armari, després m'estiro al llit i a l'instant m'adormo.