Lleials i Immortals

Força mai no trobada

Miro endavant i sento els crits suplicants dels meus amics que em diuen que em poden ajudar a resoldre el problema.

Quan em vaig a apropar a ells, rellisco i els dos peus em cauen, veig com el Ferran s'apropa i obliga als altres a tirar-se endarrere. Els dits em rellisquen i ell m'intenta pujar cap a munt. Sento alguns crits de companys des de a baix. Suplico al Ferran que m'ajudi a pujar però ell ja ho intenta. Després de molts esforços, quan penso que ja no puc més, que cauré, amb la força d'ell i la meva, aconsegueix pujar-me i em tiro als braços del Nico. M'abraça ben fort i deixa que plori. Em besa amb passió i tendresa.

Tots ells m'abracen i els hi demano si poden baixar, que m'esperin a baix. M'apropo al Ferran i l'abraço, ben fort i li dono les gràcies, mil cops per haver-me salvat la vida:

- Tu també ho hauries fet-. Em contesta.

M'entra un calfred. Sap en que penso, sap que és difícil pels dos però tots dos hem tingut un malson, en que hi apareixia alguna cosa, ell diu que el que ell somia passa, jo no sé si passarà. Si ha de passar, això és un inici d'una relació, no sabem cap dels dos en quin sentit però sigui quina sigui, estarem al costat recolzant-nos perquè ningú més ho podrà fer com ho farà l'altre.

A la tarda, al poble, anirem a fer-me la prova per veure si el que somio és la meva vida.

Sóc a baix, ja esperant l'autobús, tots volem baixar i desfogar-nos una mica. L'autobús torna per pujar a les deu, i són les tres, set hores. He de fer moltes coses. Per començar, per no molestar més al Ferran aniré amb ell al metge, després al bar per veure si puc guanyar una mica de diners i finalment amb els amics.

Sé que el Nico i companyia baixen una hora més tard però jo vull matar ja el tema i posar-me amb ells per tan el Ferran, m'empeny autobús endins. Està ple de gent però trobem dos cadires, al fons de tot. Tot són veus, estridents cridant i alguns empenyent i tot. Miro per la finestra, anem per un camí de pedres i anem tots botant. Després d'una llarga estona, l'autobús para, davant d'un altre edifici. Es fa un silenci sepulcral:

- Qui són?- pregunto al Ferran indicant els nois que pugen.

- Són la competència, diuen que la seva escola és millor i van de sobrats. S'asseuen on volen i tracten a tothom com volen. Al teu curs hi ha un noi que es diu Bruno no?- em pregunta, amb el cap assenteixo- doncs ell és l'única persona que es porta bé amb uns quants.

En aquell moment, enmig del silenci, se sent el Bruno, cridar, però saludant. Veig com els nois i noies, es van acomodant a les cadires ocupades per altra gent. Les noies llueixen uns vestidets molt bonics, curts amb mitges i mil capes de maquillatge. Tothom s'aparta i deixa passar al grup del Bruno, ara més nombrós. S'apropen a nosaltres, som els únics de la nostra escola que estem asseguts. Amb una paraula ens diuen fora. El Ferran, que està disposat a aixecar-se ho intenta però li pressiono fort la cama perquè no ho faci. No tenen dret a anar traient la gent del seu lloc, gent que té els mateixos drets que ells.

He estat molts anys callada, esquivant a tothom però no sé que em passa que tinc força, esperança de que la vida encara pot anar bé. Una força i il·lusió per fer les coses que ningú mai m'ha donat. Tinc uns amics que em fan riure molt i últimament em passen més coses que al llarg de la meva vida. És hora de que demostri qui sóc, sóc la Júlia i tinc els mateixos drets que ells a seure's a la cadira.