Finalment crec que som nosaltres els desapareguts ja que noto el terra gèlid, com el metall que encara em toca el front. No tinc moltes forces, però la mateixa figura, m'obliga a caminar fins que arribem a una sala on em convida a entrar. Tanca la porta i em deixa sola. Ja em noto una mica lliure però molt cansada, veig un llit i m'arrossego per arribar-hi. Així que hi arribo tanco els ulls.
Un fred hivernal em desperta. De primera no sé on sóc, estic en un gran llit en una habitació, extremadament luxosa. Un gran finestral m'indica que estem en una gran ciutat, és de nit i la llum il·lumina totes les cases, algunes ja amb arbre de Nadal. Corro cap a la porta per obrir-la i al fer-ho, uns guàrdies em segueixen pels passadissos. Bé, més ben dit, em condicionen per on anar així que acabo a una sala d'estar, amb llar de foc que escalfa. Em conviden a seure, més ben dit, m'obliguen a seure i una minyona ve i em serveix una tassa de te. Me la miro estranyada però no dic que no.
Al cap de res, entra un home acompanyat d'altres persones, tots molt ben vestits. El del centre, el miro bé, veig el meu pare! Em llenço sobre seu plena de ràbia i ell m'atura, sense necessitar ajuda de ningú més. Em poso a cridar-lo, a dir-li coses lletges però que sento però no em para atenció, simplement m'ignora així que em canso i paro:
- Filla, sé el que li ha passat a la teva mare, ella, en el seu testament em demana que em faci càrrec de vosaltres i tot i que aquella dona no era la millor ni la perfecte, a tu i a la teva germana us cuidaré. Sé que vaig fer malament de deixar-vos soles però tu també ho vas fer, per la mateixa raó que jo, la màgia. Sé que no sóc el teu ídol però viuràs aquí, amb mi i aniràs a l'escola allà on anaves. A diferència d'ara és que també dormiràs aquí, et portarà el xofer cada dia.- em diu ell.
- Però tu qui ets, un monstre?- li pregunto enrabiada.
- No, sóc el teu pare, per altres, el president del país més màgic del món i t'he de protegir. Sé que has estudiat història, oi que has estudiat que no es fan eleccions? Sinó que ser president ve de família, com la família reial. Un dia, tu tindràs tot això.
- I per quina raó volies tirar al Ferran?
- Doncs no el volia tirar però havia de captar la teva atenció per portar-te aquí perquè si t'ho hagués demanat no hauries volgut. La teva germana ja ve, si vols, vés a rebre-la.
Surto corrents de la sala per la mateixa porta per la que he entrat i baixo totes les escales corrents fins a arribar a la porta, davant, la petita Martina, acompanyada d'una dona, mira el seu voltant encuriosida però en veure'm, somriu i es tira als meus braços. L'ajudo amb les maletes i pugem fins a una habitació, prop la meva que està preparada per la petita. Ella encantada es posa a jugar amb unes nines, jo vaig a dormir, ja va sent hora.
Avui, és el dia abans de Nadal i la Martina està esvalotada a casa. Va fent bromes a totes les persones que serveixen i em ve a despertar a les onze. Jo em tapo més amb el llençol però la nena està contenta perquè l'endemà tindrà regals. Baixem a esmorzar, jo encara mig adormida. Tenim com sempre una gran taula parada de tot de menjars però no tinc gana. El meu pare, que llegeix el diari en una banda ens anuncia que a la tarda hi ha tot un seguici, no em podré separar del meu pare i hauré d'actuar com ell vulgui. El seguici ens deixa davant de casa i vindrà a sopar el president d'un altre país amb la seva família i vol que sigui simpàtica i una bona amfitriona. Només de sentir-ho ja bufo i em mira i em diu que no vol aquestes cares, sinó estaré castigada. Vaig a estudiar una mica abans del seguici. No baixo a dinar i després una noia ve, per ajudar-me a preparar. Després de la dutxa, em pentina i m'asseca el cabell. Amb el temps, m'ha tornat a créixer i torno a tenir-lo ondulat. El meu pare, treu el cap per l'habitació i li demana a la noia que me l'allisi així que vaig veient, poc a poc que el cabell perd volum. Em vesteixo amb un senzill vestit negre però curt. Després unes sabates de taló tot i que no sé caminar amb això. Surto just a l'hora i veig com a fora hi ha tot de càmeres, el meu pare diu que el seguici fa una parada en una plaça on ell farà un discurs, en aquell moment he de somriure més que mai. Sortim. Poso un somriure i entrem dins la luxosa limusina. Baixen les finestres i obren el sostre i el meu pare, treu el cap per saludar, la meva germana i jo, saludem per les finestres. El cotxe avança poc a poc i tot de gent ens saluda, somrient.
Arribem a la plaça major i baixem del cotxe i pugem sobre una tarima preparada per l'ocasió. El meu pare, en Josep, comença el discurs:
أنت تقرأ
Lleials i Immortals
خيال (فانتازيا)La Júlia, una noia de setze anys, després de l'arribada del Nico a l'escola, la seva vida canviarà completament, coneixerà gent nova... Una història on la fantasia i l'amor estan presents.
