Lleials i Immortals

Els amics del Nico

Si fos un dimarts normal aniria a casa on em dutxaria però avui vaig a casa del noi. Al vestuari agafo la bossa i surto. M'espera a la porta, amb una moto. Em pregunto d'on la tret perquè al mati anava caminant. No pregunto res i em dóna un casc, mai he anat sobre aquestes dues rodes i fa una mica de por. Ell em diu que l'agafi però tampoc vull, totes les noies em miren amb la boca oberta. M'agafo a la seva cintura, potser massa fort de la por però de seguida arranca i en menys de quinze minuts torna a parar. Una gran casa, amb un jardí enorme. Deixa la moto al garatge i em convida a la sala d'estar. A la immensa casa no hi ha ningú.

Després de dinar ens posem amb el treball, és llarg i complicat i tenim molt poc temps. Ens posem amb dos ordinadors de la casa a buscar informació. Després d'hora i mitja tenim una bona part de la presentació. Tinc ganes d'anar a casa però ha estat una tarda molt agradable...

Deixem de banda el treball i diu que vol anar a la seva escola, els seus amics surten al cap de mitja hora. Em proposa d'anar-hi, per l'endemà no tinc molts exàmens així que no li dic que no tot i que sé que no serà molt bona idea. Abans de sortir li demano si em puc canviar i ràpidament ho faig. Agafem altre cop la moto i arribem de seguida.

Tots els nois i noies, uniformats, ens miren. La majoria saluden al Nico però a mi em miren, especialment malament, en aquest terreny, sóc una impostora. Davant de la porta del gran edifici hi ha un grup de nois que fan molt soroll, riuen escandalosament... els nois que al mati es riuen de mi. El Nico córrer cap a ells i els saluda, jo camino al mateix ritme que anava. Estan fent bromes i quan em poso allà al davant tots callen i em miren:

- Us presento la Júlia, anem a la mateixa classe junts- diu ell.

Em diu tots els noms però no em quedo amb cap, tinc coses millors a fer. Em sento incòmode al voltant de tots aquests nois que de sobte, li diuen al Nico que hi ha una festa, d'una tal Mònica, a la nit. Tots riuen quan diuen el nom de la noia, jo no ho entenc i me'ls quedo mirant, impassible. Es donen compte i m'expliquen que la Mònica està tot el dia tirant-li la canya al Nico. Continuen rient i quan es calmen tots una mica el Nico s'ofereix per portar-me a casa. Li dic que sí i els seus amics i jo fem un gran sospir, s'ha acabat la tensió.

Aquest cop anem per un camí diferent, em sembla que més llarg però no protesto, agafant-me fort a la cintura no tinc ganes de baixar, no vull arribar mai. Em pregunta per on visc i li ho vaig indicant passant per tots els carrers, poc a poc, més coneguts.

El meu bloc de pisos ja es veu quan alenteix la marxa. Em deixa davant:

- No faré gens de cas del que em diuen de tu, no tenen ni tros de raó... d'això... ja que saps el que fa la Mònica, voldries venir amb mi a la festa d'aquesta nit? Passo de la noia, és inútil- em diu sense ser capaç de mirar-me als ulls.

- Jo aniria però... la meva mare no em deixarà anar a una festa amb desconeguts... a més, no està acostumada... no vaig a moltes festes...- responc.

- Si us plau, fes el possible, no aguanto a la Mònica. A les vuit i mitja estaré aquí. Si véns per mi bé sinó fins demà Júlia.