Lleials i Immortals

Sense poder tocar al nen

Comença a haver-hi rebombori a la sala. Veig com una noia envia un missatge telepàtic dient que anem cap a l'hospital. Miro l'objecte que punxava, una rosa. Em volien fer Immortal! Per sort la criatura m'ha salvat!

Em treu el Guillem agafant-me i el Bruno va obrint pas per davant. Pugem a una llarga limusina que va pels carrers que ja conec per les meves visites a l'hospital. La veritat és que amb màgia tot es fa més ràpid. Jo darrera crido i els dos nois intenten calmar-me. La Mònica vol posar un conjur perquè em tranquil·litzi però li crido que no! No vull que li faci res. Aquesta em mira amb molt mala cara i sé que després m'ho farà pagar. Diu que tot i així, tindré un part Immortal. Són gent que demostrant que poden ser forts fan el part més llarg i dolorós.

Arribem a l'hospital i ràpidament una colla de metges corren per venir-nos a rebre. En aquell moment ja no sóc conscient del que passa al meu voltant. Només sento veus fins que finalment un plor. Jo m'uneixo a ell. Després de que el netegin intenten donar-me'l però la Mònica intervé. No deixa que l'agafi. Els metges no diuen res i em donen de dinar. No paro de veure com tothom ve per veure la petita criatura. Quan em veig amb cor m'aixeco i vaig a l'habitació del costat, la de la Martina que està sola. Sosté la seva filla als braços. És idèntica a la seva mare. Veig com li diu pel nom, Maria.

- Com la mare...- dic apareixent per la porta.

Aixeca el cap i em mira. Somriu una mica:

- Sí. Ara tothom està amb el teu fill i amb mi ningú, ni el Guillem. És la seva filla! Però clar, és el nét de l'Amanda i és més important- em contesta deixant-me un lloc al llit perquè em posi amb ella.

- Ja, però el nét de l'Amanda, no han deixat que estigui amb la seva mare. La Mònica no m'ha deixat tocar-lo

- Té, després de tot, tu ets la tieta.- em diu somrient.

Deixa que agafi la seva filla. És molt petita i delicada. No plora quan es posa als meus braços però es mou una mica, com si volgués estar còmoda. Les dues riem:

- Júlia, ara recordo una mica tot. El pare em va posant dosis perquè sigui totalment Immortal però avui no m'he l'ha posat i sé que ets la meva germana i que t'estimo per això. Al bany tinc un tatuatge d'una rosa que mullant-se se'n va. Si us plau, posa-te'l i canviat de roba. Sé que serà dur pel teu fill però has d'anar a salvar els teus amics. Portes molt temps amb nosaltres. Fuig ara que pots- em proposa.

Li somric i vaig ràpidament a fer el que ella m'ha dit. Després de posar-me el tatuatge a l'espatlla obro l'armari i trec una samarreta i uns pantalons. No m'ho posaria per res això però fins que no pugui trobar res que ho pugui substituir ho he de fer servir. Després em poso una capa que em cobreix tota i té una caputxa enorme. La meva germana em diu on estan ells i abans d'anar-me'n, poso les mans sobre la Maria i em concentro. De mi surt una mica de llum i la nena riu, l'he fet maga.

Somric i surto per la porta.

Els meus passos ressonen per tot el passadís. Estic cansada però no em puc aturar. Miro si tinc alguna cosa a les butxaques ja que els pantalons que porto són màgics i puc posar molta cosa. estan plenes de monedes. Somric i surto de l'edifici. Ja s'està fent fosc. Em poso la caputxa i veig que la gent ja ho fa això de tapar-se. Veig més d'una baralla i el meu instint és aturar-la però no ho faig. Aquí tots estan a favor de la lluita.

Entro a un petit hostal. Demano habitació i tarden una mica a donar-me'la. Pujo les escales de fusta fins a la cambra i em deixo caure sobre el llit. No suporto anar amb pantalons. L'Amanda tenia raó, he canviat molt. Amb els dits i màgia començo a teixir una tela, molt fina. Mai abans ho he provat però estic aprenent per mi sola a utilitzar els meus poders. Acabo i miro impressionada com m'ha quedat.

El vestit llarg amb una tela finíssima blanca. Tot i estar a l'hivern sé que em protegirà del fred. M'adormo pensant encara com estarà el meu fill i si hauran descobert que m'he escapat.

Em desperto sola. Deuen ser sobre les cinc o les sis però encara és fosc. Sento a baix unes veus parlant amb el propietari que té una veu a adormit horrorosa. Trec el cap per la porta i veig el Víctor amb el Guillem. El Víctor! L'amic del Nico! Que vaig conèixer farà un any! Ràpidament em poso el meu vestit, la capa i desapareixo. Just quan veig que estan obrint la porta.

Quan torno a obrir els ulls estic a una muntanya, on es veu tota la ciutat que han creat. Miro cap a munt i veig el lloc que em va dir ahir la Martina, una torre sobre una muntanya. Em poso la caputxa i començo a caminar cap a munt. El terreny no és el millor però és el que hi ha i no em queixo en cap moment.

Segons em va explicar la Martina, algú puja un cop al mes a donar-li's menjar i ja està. No tenen la torre vigilada però no pateixen de que es puguin escapar. Davant la enorme porta aplico un conjur per destruir-la. Em protegeixo els ulls. A dins, la foscor predomina. Començo a cridar-los i només sento una veu baixa que contesta. Seguint el meu instint m'apropo cap allà i me'ls trobo. Tots molt prims lligats amb cadenes màgiques. Com no tenen força no poden destruir-les així que ho faig jo. Després faig aparèixer un gran bufet pels meus amics que només mirant-me sé que estan totalment agraïts. Mengen sense parar i mentre, jo els netejo una mica.

En un lloc de la torre trobo aigua i començo a netejar-los. Els hi rento el cabell a tots i els hi dono roba nova. Me n'adono que jo també tinc gana així que m'uneixo a ells. Tot i que cap diu res, estic contenta d'haver-los retrobat. Quan veig que no poden menjar ni beure més m'apropo a l'Eli:

- El Nico?- li pregunto.

- Les teves visions són certes, va morir- contesta.

Els miro i decideixo que no podem quedar-nos aquí. El Guillem lligarà caps i vindrà. Penso on anar. Els puc transportar a tots però puc acabar molt cansada. Penso on podem anar i me'n recordo que la meva mare em va dir que una amiga seva m'ensenyaria a utilitzar la màgia de fada. Faig que tots s'agafin i guiant-me pel cor, anem fins a un poble. Apareixem davant una gran casa de camp. La senyora de la casa, que sembli que vingui de comprar ens mira estrany. No tinc moltes forces però li dic:

- Sóc la filla de l'Amanda

Ràpidament deixa les bosses a terra i tanco els ulls.

L'Helena i jo estem rient, és Nadal. Tenim alguns regals que ens hem fet entre tots quan ella rep un sobre. L'obre però no sé que diu. No ho puc escoltar bé.

!}|k