Lleials i Immortals

Ets tu la estrella a seguir

L'Edu també està a dins. Al veure'm intenta abraçar-me però rep una descarrega. Ens tapen els ulls perquè no volen que veiem on estem anant. Arribem i veig que estem ja a dins d'un edifici. Vénen tres persones per treure'ns del cotxe, una dona i dos homes. Jo vaig amb les crosses i fa alentir més la marxa del grup i el meu pare ho vol solucionar. Ve un metge i amb un encanteri molt poderós fa que la meva cama torni a estar bé. Puc caminar normal i llavors accelerem. Passem per una zona d'oficina on la gent ens mira. Després passem a un despatx, ens fan seure. Davant posen el collar que els hi vaig entregar ahir. El miren bé, i busquen tot de llocs d'on podria venir. No sé que faig aquí. Em pregunten coses que no sé, que no sap ningú menys l'Edu però dissimula de meravella.

Al final ens deixen anar-nos. El meu pare anirà a casa d'aquí cinc hores i em vol allà llavors. Sap que anirem amb els Lleials així que només pujar al cotxe, l'escorcollem fins que trobem el localitzador GPS, ens comprem roba nova i la vella la tirem. Llavors ja ens trobem llestos per reunir-nos amb la Susi. Condueix l'Edu. No va on sempre, sinó al principi d'un camí de terra, hi ha molta gent. La majoria amb furgonetes plenes de coses. Veig l'Helena. Corro a abraçar-la. Mira la meva cama però no diu res, la Susi, se'm posa davant:

- Júlia, has de sortir a buscar l'Amanda. L'has de trobar aviat, els Immortals es preparen per una lluita, volen les riqueses. Ella t'ensenyarà. Al tornar seràs molt diferent a la noia que ets ara, moltes coses hauran canviat a la teva vida però mai, mai, has d'abandonar la lluita, ets tu l'estrella a seguir. En aquest viatge t'acompanyaran el Ferran, l'Eduard, l'Helena i el Nico. Serà un viatge dur, els cinc us enfrontareu a una aventura perillosa i esperem que tots torneu-. Diu ella.

Em giro i els veig els cinc darrera, preparats per una nova lluita. Com va fer el Ferran quan vaig rebre el collar de la clau per primer cop, l'Edu me'l posa. Ens han preparat unes motxilles enormes però amb un encanteri que l'equipament fa que no pesi. Ens canviem el calçat i la Susi, abans d'anar-me'n, em dóna unes ulleres que necessitava. Ara ja m'havia acostumat a veure malament i al posar-me'les sembla que pugui veure tots els detalls. Comencem a caminar. Són les vuit i hem d'avançar molt, sinó el meu pare ens pot veure. Tothom s'acomiada de nosaltres.

És fosc i miro els meus companys i somric, contenta d'haver-los conegut. Ara recordo el dia que el Nico es va asseure al meu costat a la classe, recordo estar a una casa que segur que no era la seva estudiant. La festa, el petó i la primera imatge de l'escola. Queda lluny. Fa un dia que em torno a parlar amb el Nico i ara hem d'emprendre un viatge junts, un viatge d'ensenyança. Agafo la mà de l'Edu i la del Ferran. Aquest últim agafa la mà de la seva germana i ella al Nico. Caminem sense la necessitat de dir-nos res fins que l'Helena mira l'hora, les onze tocades.

Busquem un lloc on poder-nos amagar per passar la nit. Llavors, l'Edu treu una tenda i murmura unes paraules. Es munta en qüestió de segons. Tots ens instal·lem a dins amb uns matalassos plegables, molt còmodes. L'Helena decideix ser la primera en fer guàrdia. Els altres, ja esgotats entrem a dins. M'acomodo a la punta, al costat de l'Edu. Ens parlem fluixet, murmurant paraules fines, parlant dels nostres problemes.

Em desperta suaument el Ferran. Estic abraçada a l'Eduard. M'aparto i surto a fora per vigilar. Veig que el foc s'ha apagat però no hi ha cap necessitat d'obrir-lo, hi ha molta llum. M'assec damunt un tronc on tots els meus amics es deuen haver assegut abans i obro tot un mapa enorme del món i miro tots els llocs marcats, New York, Londres, Espanya, Índia i Austràlia. Veig que ens estem dirigint cap a la primera ciutat. Només tenen una ciutat definida tota la resta són països sencers, països on no podem fer servir la màgia ja que cap de nosaltres ha acabat els estudis. Em van explicar que si feies encantaments de tercer grau cap a d'alt fora de l'escola era com si activessis damunt teu un localitzador i durant unes hores tothom et podria trobar d'una forma molt senzilla.

Miro el meu voltant, el paisatge és inhòspit. El terra està cobert de sorra i pedretes i tot el voltant cobert de matolls i pins. Fa olor a resina. Aquests últims element em crida l'atenció ja que des de que me'n vaig anar de casa mai havia tornat a veure pins, tot estava ple d'avets i pocs arbres més. Sento un soroll, darrera un matoll:

- Llumis- murmuro.

Del meu dit surt un feix de llum que il·lumina tot el voltant. Destrueixo l'encant de la nit de lluna plena estrellada. M'aixeco poc a poc i em dirigeixo cap a la planta seca. El soroll es torna a produir, més fort. El Ferran que no deu haver tingut prou temps com per adormir-se surt a fora, a veure que passa. S'apropa a mi poc a poc, mirant bé on posa els peus. Quan està al meu costat, per tercer cop consecutiu el so es repeteix. És agut i sembla com un crit. Ja estem sobre el matoll i el Ferran, amb una destral el talla per la meitat. Una espècie de serp que mai havia vist es llença sobre la llum, és a dir, sobre meu. Comença a enrotllar-se amb el meu cos, començant pels peus. Caic a terra i crido. La llum se m'apaga.

Arriba a la meva boca i ulls i els tanco, en aquell moment m'adormo i somio:

És una plàcida tarda a New York, al Central Park, un lloc especialment bonic. De sobte, el Ferran i jo sentim un crit, l'Helena. Correm sentint la veu, correm pels camins, empenyem la gent perquè s'apartin. Veiem com el Nico està penjat a un arbre i si cau caurà al llac, d'aquestes aigües surt una criatura enorme que s'emporta al Nico fins al fons. Caic a terra, crido, ploro. El Ferran m'abraça però el rebutjo. Em sacseja.