Lleials i Immortals

Qui és la meva mare?

Les dues ens ho posem i intentem que el cabell ens tapi una mica la rosa, per suposat que aconseguim una mica. Després mirem la faldilla, és una mica més curta. Ens la posem i sortim, cap a la classe. Allà, esperem una llarga estona amb absolut silenci fins que ens criden per fer el control. Ens posem per ordre de llista, jo, estic la última. Entrem d'un en un. Sento com hi ha gent que crida, altres que riuen.

Quan queden deu persones perquè jo entri, la directora arriba i decideix entrar a la sala. Tots surten per una altra porta. Veig que la classe que tenim al darrere és la del Ferran, ell em mira preocupat. A mi em suen les mans, tinc fred. Diuen el meu nom. Entro.

És com una sala d'infermeria. Allà, em fan estirar en un llit, veig com la directora, asseguda a una cantonada, no fa massa cas. Em miren si de salut estic bé i després anem a un lloc. Bastant estrany. Com una caixa, per tots costats tancada, de vidre. A dins m'hi he de posar dreta. Tinc por. La dona que m'ha estat examinant, es posa a mirar en un ordinador. Em fan posar una espècie de casc, com si em volguessin mirar el cervell. A una prestatgeria, veig que tenen molts flascons per eliminar la memòria i al costat, una paperera plena de flascons buits.

L'ordinador comença a emetre un soroll horripilant. Tothom s'alarma. La directora, s'aixeca i em mira. No sé que diuen entre ells però no em treuen els ulls de sobre:

- És la filla de l'Amanda...- sento que diuen.

Jo no sé qui és aquesta perquè la meva mare es deia Maria. Bé, la meva mare fins aquesta nit, que he descobert que no, que devia ser filla adoptiva. La Mònica obre la caixa i s'apropa a mi:

- Júlia, acompanya'm.

Em fa sortir de la capsa i per la mateixa porta per la que he entrat, surto amb la Mònica tirant de mi. Tothom es queda mirant-me. Veig com el Ferran m'agafa d'una crossa i no deixa que me'n vagi:

- Tu, també véns amb mi!- li diu.

Sense poder fer més ve. Mentre pugem escales el renyo, dient-li que no pot donar sempre la cara per mi, podem córrer perill. Entrem al seu despatx i a qui ens trobem? Al meu pare, assegut a una butaca. Al veure'm posa els ulls en blanc.

- És la filla de l'Amanda- diu la Mònica.

- És la meva filla!- diu ell- i que fa aquest noi aquí?

- Ha vingut per protegir-la, sap alguna cosa, la noia però, res.

Em fan seure a una butaca. El Ferran s'asseu a una altra i tots dos s'asseuen, preparats per escoltar la seva història:

- Sí, teniu raó. Sé que aquesta noia és brillant i que tot això ho sabran els Lleials!- xiscla ell.

El Bruno, sense que el vegi, es col·loca darrera meu i em posa un ganivet al coll. Xisclo jo.

- Explica que saps o no la veuràs mai més viva.

- Quan la Maria estava a punt de tenir la seva filla, va saber que l'Amanda també n'esperava una. Ella, sempre havia estat molt Lleial i s'havia convertit en una gran amiga de l'Amanda. Aquesta última, com tots sabeu, és la líder dels Lleials. Ella, és qui porta la clau que un avantpassat nostre va amagar. Ella continua sent la més buscada per part dels Immortals. Ningú sap on és, ni tan sols els Lleials. Diuen que la seva filla era l'encarregada de portar-nos la victòria però també hi hauria un greu problema amb els Immortals, un problema que podria acabar amb ella. Les dues amigues, després de parir juntes, es van intercanviar les criatures i els seus marits mai van saber res.- diu sense pauses- No sé res més. A mi em van dir que vigilés a la Júlia una setmana abans que ella arribés!

Tothom fa silenci. El Bruno em deixa però continua darrera meu. Ara tots em miren. Em sento molt incomoda. La Mònica ens envia els dos a classe. Sortim rapidíssim. No li dic res al Ferran. Només ha estat amb mi perquè li van demanar! Com pot fer-me això! Entro a classe, estan parlant de qui es vol presentar delegats. De nois han sortit dos i de noies cap. Jo vaig fins on haurien d'estar les que es presenten i em quedo allà quieta. La professora em mira una mica malament però no diu res.