Lleials i Immortals

Martina que t'han fet?

El sol que entra per la finestra ens il·lumina als dos. Ell, dorm però somriu. Estem mig tapats amb el llençol però amb ell al costat no he de tenir por del fred. El tapo bé i miro al llit de l'Helena. No ha dormit aquí. M'aixeco i em miro. Estic completament nua. No m'agrada veure'm així i ràpidament entro al bany. Les rajoles del terra estan fredes. Miro un petit rellotge, les set. A les vuit hem quedat per esmorzar. Em dutxo sense cap pressa, deixant que l'aigua tèbia recorri el meu cos. Deixant que els meus pensaments vagin d'un costat a l'altre sense cap barrera que oposi.

Al sortir, em poso una samarreta nova de màniga curta ja que es comença a apropar la primavera i uns texans, també nous molt ajustats però molt còmodes. Surto a buscar al Ferran sense despertar l'Edu. Pico a la porta, apareix ràpidament davant meu ja gairebé llest per sortir. Tampoc ha dormit aquí l'Helena. Em fa una mica de pena, no té ningú amb qui estar. Està perdudament enamorat de mi i no pot estar amb mi, no vull que es senti sol així que quan veig l'Edu pel passadís li demano de parlar amb ell, en privat:

- Tu saps que t'estimo no?- li pregunto i sense deixar-lo contestar dic- el Ferran també me l'estimo molt i vull que m'ajudis a fer alguna cosa per no fer-vos mal a cap dels dos. Avui ha dormit sol en una habitació de tres, ahir al sopar estàvem tots amb petons i històries i ell no tenia ningú.

- M'estàs deixant?- em pregunta.

- No, no ho sé. Per què és tan difícil?

El deixo amb la paraula a la boca. Surto de l'hotel, passant d'esmorzar. Pels carrers ja ronda gent i sense voler m'apropo a un petit hostal. Allà, un grup d'avis, un recepcionista, una policia i una parella m'envolten. Quan em dono compte ja és massa tard. Sense deixar que pugui lluitar per la meva llibertat m'entren dins un cotxe fals de policia a dins no dic res, ells tampoc. Ja sé qui són i saben qui sóc així que no fa falta més. No sortim de la ciutat sinó que directament em porten fins a una zona, extremadament rica.

Al sortir intenten tractar-me mínimament bé ja que hi ha gent que els podria denunciar pel que estan fent però sé que si fujo no s'estaran quiets, o em seguiran corrents. Amb la seva llengua i dit murmuraran paraules que em faran fer jo que sé quines bogeries. Entrem a un edifici i pugem fins al pis més alt, allà, ja no tenen tan bons modals. M'empenyen i al entrar, el Bruno em condueix amb un enorme somriure fins a un enorme despatx amb gran finestral. La llum està preciosa i donen ganes de fer una fotografia però no puc pensar en aquestes coses.

La Mònica em rep amb un somriure:

- Que bonica la visita, passant unes bones vacances?- em pregunta rient-se.

No contesto. Arriba el meu pare amb uns fulls que entrega a la seva superior i després es queda quiet, mirant-me:

- Mira petita, sabem que el collar que ens vas donar no era la clau, hi ha càmeres de seguretat a casa i vam poder veure com la minyona te l'entregava. Per suposat, un amic teu ja s'ha encarregat d'ella.

Continuo sense contestar. Durant uns moments es fa silenci a la sala fins que la porta corredora s'obre. Entra una noia, d'uns tretze anys. Al mirar-la als ulls veig la Martina, què li han fet? Saluda al pare i a la Mònica i després em mira. No és la meva germana! Aquesta noia porta els cabells negres i llarguíssims. Va vestida amb un top molt curt i mini faldilla negre. Se m'apropa:

- Pare, aquesta és la inútil de la meva germana que és Lleial?- pregunta ella.

- Sí- respon ell amb total calma.

- Dóna'm el collar de la mare- em demana.

No li contesto. Em mira i m'empeny cap endarrere. Aquest cop no em demana el collar sinó que m'ordena cridant-me que l'entregui. De l'espant caic als braços del Guillem que calma a la meva germana amb paraules dolces i un petó. Diu que aquesta és la seva especialitat així que amb tot el comitè i els caps davant per impressionar-los el Guillem em porta a d'alt de l'edifici, a un terrat on ell i el Bruno tenen preparat un seguit de coses que fan posar la Martina contenta.

Res no funciona amb mi. De tot fujo sense fer-me un mínim de mal així que acabo jugant amb ells cosa que no els hi fa gens de gràcia i decideixen passar a l'últim pla que tenen. Em porten fins a un despatx que tenen que comparteixen i no deixen entrar a ningú de manera que tots tornen a la seva feina. Allà m'estiren a una taula i em lliguen les mans i els peus enganxats al moble.

Agafen un tisores i comencen a tallar-me la roba. La samarreta que estrenava la parteixen per la meitat. El mateix fan amb els texans. Busquen dins les butxaques i efectivament no troben res però al estar sense samarreta troben el penjoll. No em treuen d'aquell lloc però tampoc treuen el collar. Van a buscar al meu pare i la Mònica que vénen de seguida acompanyats de la meva germana que assegura que és aquest.

El Guillem me'l treu i l'entrega als seus caps. Al deslligar-me, pregunto si em donaran roba però no contesten. Estan meravellats amb la clau. La meva germana em treu d'allà i em porta per tota aquella planta de l'edifici. Tots els homes em miren i comenten coses quan em veuen passar morint-me de vergonya. Al final, arribem al bany de dones i allà, d'un petit armari que posa el seu nom treu una samarreta i pantalons per mi.