Lleials i Immortals

Despertar

- Júlia? El Ferran no està gaire bé... crec que l'hauries de buscar...

Obro els ulls terroritzada, no recordo molt però recordo estar en un espai gran, com un camp, de nit. Al mig una gran foguera, una noia, la Mònica, encenen un tros de palla, que envoltava un noi viu que em cridava, demanant ajuda i jo me'l quedava mirant, no l'ajudava i anava observant com el seu cos anava perdent la vida, un noi més gran que jo! Només de recordar-ho crido. Una infermera ve corrents.

Estic estirada al meu llit, a l'habitació. La dona que ve, em pregunta si estic bé i li contesto que sí, només un malson. Tot seguit, ve el Nico i els altres. Ell, no para de demanar-me perdo:

- Quan vas obrir la porta, em pensava que eres un professor i em pensava que ja estava perdut però quan et vaig veure, estirada allà al terra intentant respirar vaig començar-te a cridar. No contestaves però al teu rostre, de cop, es va pintar l'horror i et vas posar una mà sobre el pit i no sé que feies però estava clar que volies que el teu cor bategués. Així que vaig ajudar-te, les llàgrimes et queien dels teus preciosos ulls i jo em pensava que et perdia, que et quedaves allà, sense respirar quan va arribar la Maria, de cures. Va ajudar-me a fer-te tornar a respirar i després et va portar a infermeria. Tot i haver estat respirant aquesta nit, tenia por de que el cor se't tornés a parar. Sento que per culpa de la meva broma hagis estat en perill de mort.

- Nico, tranquil i gràcies per salvar-me però, quin és el teu càstig?- li pregunto encuriosida.

- Després d'haver netejat tot el que havia embrutat durant aquesta setmana, estaré castigat cada dia anant a les seves classes a les sis del mati i dimecres a la nit diu que em té una sorpresa preparada. A part d'haver anat a parlar amb el director i que ja no confiï amb mi...

L'incorporo una mica i l'abraço. M'expliquen una mica que ha passat durant la nit, és a dir, poca cosa i m'ajuden a prendre una pastilla que tinc en un got. Miro per la finestra, fora, el cel està cobert per una finíssima capa de núvol que no impedeixen que el sol il·lumini.

Demano als nois si poden sortir de l'habitació, per poder-me canviar de roba, és dissabte al mati i per sort, al cap de setmana, no tinc classes i per tant em puc posar la roba que vulgui i fer una mica el que vulgui això sí, sense sortir dels límits de l'escola sense permís d'un adult o professor. Em van explicar que sobre les tres, cada dissabte, un autobús passa per l'escola i ens deixen anar a un poble, jo crec perquè si ens tinguessin aquí tancats tan de temps ens agafaria alguna cosa. mai he tingut ganes de quedar el dissabte però tot a la meva vida ha canviat. Abans, estava molt marginada i apartada del grup i ara tinc un grupet d'amics molt simpàtics i graciosos. Abans la meva vida era els estudis però ara també ho és la màgia, els amics i el Nico. Abans era una noia molt seria i tot i que continuo sent amb els que no són els meus amics, m'he deixat anar una mica i ric més. Segons el Nico, m'afavoreix moltíssim somriure, és com pintar-li un sol en un dia gris.

Miro la roba que tinc a l'armari, per cert no molt ordenat, li demano a l'Helena consell. Veu el vestit blanc, curt i una mica brut del maquillatge i llàgrimes de dimarts. El treu de l'armari i amb una fórmula el deixa net. Tothom deu tenir a l'armari, en un penjador, la roba amb la que va arribar, alguns van venir per les bones i altres no, com jo. És un moment molt important quan trepitges l'escola per primer cop i el que portes amb tu, a vegades és l'únic que et queda per recordar d'on vens, per recordar l'olor de casa teva, per recordar l'ambient...

És una cosa personal de cadascú i per això l'Helena no em pregunta res respecte el vestit, el maquillatge i les llàgrimes. Jo crec, que deu intuir una mica que va passar.

De la roba nova escull una samarreta grisa i ample i uns pantalons blaus i ajustats. Com que és cap de setmana em pentino com vull i per primer cop des que vaig arribar aquí, no em planxo els cabells. Abans de sortir a fora, encara em ronda pel cap el Ferran del somni, no sé qui és i per això pregunto a l'Helena si coneix cap Ferran més gran que nosaltres. Em diu que sí, el seu germà, es diu Ferran i és dos cursos més gran que nosaltres. Em pregunta per què ho pregunto però no li contesto, simplement sospiro.