Lleials i Immortals

Nico, què t'he fet?

Em desperto amb la màquina que m'ordena despertar-me. Encara és fosc però sortim, per incendiar la fàbrica. Aquest cop, el Guillem no em deixa anar per lliure, sap que ningú s'estarà passejant a aquestes hores i li demana al Bruno que em mantingui agafada. Per suposat, em manté agafada amb tota la seva força, fent-me mal. Arribem de seguida i el Guillem em diu que he d'encendre uns troncs. Amb por i tremolant pel fred, els encenc i marxo corrents, em deixen fugir.

No puc tornar amb autobús ja que no n'hi ha així que no se m'acut res més que cridar el drac. Xiulo una mica i veig la seva gran figura apareixent pel cel blau. Tinc una mica de por però m'enfilo al seu llom i no es queixa, m'agafo ben fort al seu pelatge i s'enlaira. A través de pensaments li dic on vull anar i en aquells moments només em dedico a plorar i cridar pel meu dolor. Què he fet? Els meus amics deuen estar enfadats i el Nico... segur que algú que em va veure amb el Guillem li haurà dit. El Ferran no sé si em parlarà, el vaig deixar allà penjat després de que ell em fes un favor. Crido i m'agafo més fort a l'animal, per sort, un diumenge a les set del mati no hi ha molta gent desperta i no em veuen entrar. Vaig a esmorzar sense gana, no hi ha ningú menjant, m'hi passo estona, pensant fins que arriba el Ferran, no va amb els seus amics. Em veu i s'asseu al meu davant. Té molt menjar però no el toca:

- Ferran, no m'ho vas dir, què he fet!?- li dic desesperada.

Em tapo la cara amb les mans i sento com s'aixeca, segur que se'n va, no vol assentar-se amb mi... m'equivoco, en comptes de posar-se al davant s'asseu al meu costat i m'abraça. Em deixa plorar a la seva espatlla i em frega l'esquena perquè em senti més reconfortada. Ell també va perdre la seva parella per culpa de l'operació i es va posar tant que es va allunyar del seu voltant i mica en mica va deixar de tenir amics. Només pensava en la noia del malson... per sort, gràcies a la seva germana, va trobar un lloc i una amics. Ens abracem ben fort i decideixo a anar a arreglar les coses amb els meus amics i que no em passi com a ell.

Pico a l'habitació del Nico, la porta s'obre sola. Ell està mirant per la finestra. Al veure'm, passa de mi i vol anar-se'n de l'habitació però tanco la porta. Li vull explicar tot però no puc. Li dic que el Guillem amb els seus poders em va obligar a fer coses que no volia. No sembla molt convençut, s'apropa més a la porta i jo em vaig a un petit sofà on té reposant una guitarra i un full. Llegeixo la lletra: deixaràs que una pedra enderroqui una columna?

És el títol d'una cançó d'amor, possiblement escrita la nit anterior, li pregunto:

- Deixaràs que una pedra enderroqui una columna?

A punt de sortir per la porta, em mira i em veu, bruta, despentinada i amb el jersei nou trencat. Ve cap a mi i m'abraça fort. No em deixa anar i tampoc em vull separar, només vull abraçar-lo. Noto com se'm mulla la samarreta, la seva també, una mica. Les llàgrimes que deixem anar no són dolentes, són llàgrimes per amor, per patiment a perdre l'altre. M'apropo per besar-lo però s'allunya de mi:

- No puc...

Se'n va corrents de l'habitació. Allà, tota jo, em desmunto. Caic a terra, abraçant-me a mi i, balancejant-me, sobre les meves cames ploro. No molt perquè les llàgrimes se m'han gastat de tan plorar però si que deixo anar les restants. Vaig a dutxar-me. Com a l'habitació no tinc dutxa, la comparteixo amb altres noies. Elles, però, estan totes esmorzant així que estic tranquil·la. Em passo molta estona, traient-me la brutícia, l'olor a fum... vaig a l'habitació per canviar-me i quan em falten els pantalons per posar-me, el Joan entra corrents, sense picar ni demanar permís. Faig un salt cap endarrere. Em diu que l'Enric en busca, diu que està molt enfadat. M'acabo de posar els texans volant i surto corrents de l'habitació, per anar-lo a buscar. Sé que el Guillem li haurà dit alguna cosa.

Me'l trobo a les escales, on tothom puja o baixa, genial, ara muntarà un número allà. M'agafa de la màniga de la samarreta nova i em va arrossegant pels passadissos. Entrem al seu despatx, no a la classe de pocions. Allà, ell, enfurismat em fa asseure a una de les dues cadires que té davant de la seva taula, l'altre està ocupada, pel Guillem, que em mira seriós.

M'acusa d'haver-li fet un tall que jo no li he fet. Li miro bé la cara. A la cella dreta, té punts, qui li ha fet? Jo per suposat nego haver fet res. Veig que no portarà enlloc, són pare i fill així que com una inútil acabo dient que sí. Llavors, primer em dóna gràcies per la meva sinceritat i li demana al seu fill que l'esperi a fora. Un cop el nen mimat està lluny, em comença a cridar, d'una forma brutal. M'arriba a caure la última llàgrima dels meus ulls:

- S'ha acabat, no pots venir aquí i actuar com si fossis important, alguna cosa estàs tramant, que et penses que ahir no et vaig veure a tu i aquell noi més gran entrant per les clavegueres, et penses que no t'he vist avui, arribant amb un drac? No m'agrades noia i a sobre, l'examen l'has fet molt malament. Durant el següent mes, et prohibeixo baixar al poble i aquesta setmana, et vull veure fent serveis a les sis cada mati. T'ha quedat clar? Ara surt i no tornis!- diu.

Acaba el seu discurs gràcies a que li sona el telèfon així que aprofito i fujo corrents però de seguida me'l torno a trobar. Aquest cop, no sabia que era possible però està encara més enfadat. No em porta al seu despatx sinó per uns passadissos que no he anat mai. Aquest cop, pels passadissos ja em va cridant. La gent em mira. Crida coses tipus: aquest cop t'has passat! No sortiràs d'aquesta tan fàcilment! Entre altres...

Pica educadament a la porta però em deixa molt enfadat davant de tota una sala, al voltant, plena de grades hi ha professors i a una zona central, el director. L'Enric, davant de tota aquella gent, m'acusa d'haver cremat la fàbrica de coixins. Explota la bomba. Tots els mestres xiuxiuegen i el director, em demana que m'assegui a una butaca, al fons de la sala.

Tremolant m'assec i l'Enric comença a explicar tota la història. Molts professors estan d'acord amb ell i altres em miren, amb cara de pena. Després, comencen tots a parlar molt baix fins que un professor s'aixeca i demana permís per parlar:

- Noia, pren-te aquesta beguda si us plau- diu oferint-me un flascó. Jo obeeixo- ara, tu vas cremar la fàbrica de coixins?

- Sí, el Guillem m'hi va obligar...

Tothom parla, l'Enric em mira amb la cara més odiosa que té. Després de discutir molt sobre el meu càstig, el director, amb ulls de pena s'apropa a mi:

- Aquest, és un conjunt de professors de tots els cursos, uns et volen expulsada però tens un gran talent per la màgia i en aquests temps no ens podem permetre aquest luxe. El que si que podem fer és ser extremadament estrictes amb tu. L'Enric ja t'havia castigat sense anar al poble un mes, nosaltres et posem aquest càstig però per tot el trimestre. Tots els professors, t'exigiran el màxim de tu i et volen a primera fila de les seves classes i no al costat de ningú, només del Guillem. Conviuràs amb ell una setmana, vindrà a la nostra escola i estareu junts. No vull cap discussió, sinó, per Nadal, t'aniràs i no tornaràs. Professors, vull que li exigiu el màxim i si veieu que fa alguna cosa que no toca, m'ho digueu.

Amb por surto. Em passo la resta del dia estudiant com una boja, i ja quan s'apropa la nit, no tinc gana així que me'n vaig a dormir.