Lleials i Immortals

L'amor destrossat

Per suposat, la roba, és del seu estil. Em deixa sola per canviar-me però sé que s'espera a l'altre banda, fora el bany. La samarreta és un top que no puc definir si em va bé ja que va curt de totes formes i els pantalons són ajustadíssims i noto que et pugen el cul, horrorosos. Per sort puc anar amb les meves bambes.

Al sortir, m'acompanya fins al despatx de la Mònica i allà em deixa sola amb ella i el Bruno:

- Sempre han dit que la filla de l'Amanda era la clau en si i que per poder obrir el que s'ha d'obrir se la necessita així que si no et fa res, seu a aquesta cadira i el nostre amic farà una cosa molt petita- m'ordena.

Està d'esquena a la finestra, igual que el Bruno i no poden veure els meus amics, escalant i saludant-me. Tal qual m'assec ell m'arrenca un cabell i amb una màquina de ADN es posa a comprovar si de veritat sóc filla de qui sóc. M'estic quieta, els meus amics han aconseguit entrar sense fer gens de soroll i quan noto que em necessiten em poso a parlar fort, explicant-li coses a la Mònica que no vénen a compte i ella em mira. Em diu que calli però continuo parlant i quan veig que està a punt d'avisar a més gent la tiren al terra. Immediatament es desmaia i el Bruno al seu darrera.

Veig que a ells s'ha unit una persona, la Eli que està junt el seu germà tota l'estona:

- Estàs bé Júlia?- pregunta l'Helena.

- Jo sí, però el Guillem està analitzant la clau, la necessitem.

Dit això agafo una pistola que té el Bruno i recomano que facin el mateix quan en vegin una, només la Elisabet pot utilitzar la màgia. No estaria bé activar el localitzador i descobrissin on estem hostatjats. Sentim el soroll de la porta i tal qual entra disparo, els dos homes que sempre acompanyen a la Mònica. Dic als meus amics que agafin les seves armes i sortim fora. No em sé el recorregut però no és difícil, com que és un dels despatx més apartats no ens trobem a gairebé ningú per tan no activem l'alarma. Entro jo sola ocultant l'arma a l'esquena. M'apropo a ell per veure que fa amb el penjoll. Em mira una mica estrany però no diu res i quan torna a submergir-se a l'ordinador agafo la pistola i l'apunto. Em mira pensant-se que no pot fer res però després, al aparèixer els altres entrega el collar però dóna l'alarma. Comença a cridar i intentem callar-lo i quan apareix la meva germana per la porta li dono un cop i sortim corrents. Pugem l'escala i sortim al terrat. Sense provar a veure si estic concentrada per volar tots ens tirem cap baix. Tots controlen més volar que jo i de seguida veig que no ho faig bé ja que caic amb molta pressa.

Per sort l'Elisabet s'apropa a mi i m'ajuda a tocar bé de peus a terra. Després arrenquem a córrer.

Quan arribem a l'hotel ja és el migdia i no hem fet cap avenç. El Nico no para de donar-me les gràcies per haver trobat a la seva germana i a l'hora de dinar, aquesta ens explica que des de fa temps, busca l'Amanda per aquesta ciutat i està segura que aquí no està. Pel que es veu la va conèixer de petita i diu que és una dona que necessita pau i tranquil·litat i sobretot aire pur per tan a New York no està segur. Tampoc s'ha registrat cap tipus de màgia des que ella ha arribat.

Jo també crec que aquest no és el lloc per la meva mare que no conec i decidim que treballarem des de l'hotel i buscarem a Londres. Proposen anar al Central Park i ràpidament l'Eli i jo diem que no, no volem anar allà. Ells, pregunten per quina raó:

- Doncs... Un cop... allà em va atacar un home i em va dir... que no m'apropes més allà, que m'estaria vigilant...- diu la germana del Nico amb un to una mica convincent-. No vull anar allà i trobar-me l'home. Vaig passar molta por. Si us plau prometeu-me que no anirem allà, ni vosaltres sols... em va dir que us coneixia. No aneu si us plau.

S'apropa a l'Edu i el besa amb molta passió. Marxo d'allà ràpid sense creure que ha passat. Vaig al terrat de l'hotel, amb unes vistes sobre el parc magnifiques. Allà, m'assec i com no hi ha ningú deixo que les llàgrimes surtin fora els meus ulls. Ploro molt i la roba de la meva germana que encara no m'he canviat s'embruta, gran part de llàgrimes. Veig com el Ferran ve corrents però no faig cas. Continuo deixant anar tot el dolor que he sentit al veure aquells dos besant-se.

Al arribar a mi, veu que tremolo de fred i em deixa la seva jaqueta. També em dóna mocadors per netejar-me la cara i el maquillatge. El rímel però crec que no se'n va de la meva cara ara una mica més seca. No diu res perquè sap que no vull. M'abraça i s'asseu al meu costat. Al cap d'una llarga estona que penso que les meves llàgrimes comencen a acabar-se així que deixo que parli:

- Abans de l'accident, els dos estaven junts. L'Edu em va explicar que tu li recordaves molt a ella, per com reies i com et preocupaves pels altres. No sabia que si es tornaven a veure et deixaria així, de sobte sense explicar-te res- m'explica.

- Tenies raó, ell m'ha fet mal, com tu vas dir que me'n faria. Per sort et tinc aquí- contesto abraçant-lo.

Estem una estona així, sense dir-nos res però no ens fa falta. Tan sols ens aixequem per veure tota la ciutat. No para d'abraçar-me i jo no em molesto per res. Baixem cadascú a la seva habitació i veig que ja han posat un altre llit, per l'Eli. Ella al veure'm entrar em somriu i em demana perdó ja que no sabia res però no, no passa res. Mirem que podem fer a la tarda però al cap no em ve res. Al cap d'una estona d'estar pesant piquen a la porta, el Ferran que em diu que té una sorpresa per mi. Em canvio ja que amb la roba que porto faig pena i sortim fora, al carrer. Puc veure que des de les finestres les meves amigues em miren somrient i els hi trec la llengua. Em tapa els ulls i noto com entrem a un edifici. Més que res perquè no fa tan de fred com al carrer.

Sento com ell manté una conversa amb algú, sembla unadona. Després tornem a caminar i m'avisa perquè pugi escales i després d'unaestona em destapa els ulls i el meu nas capta una olor molt familiar.