Lleials i Immortals

Sense paraules

El Max em proposa cuinar alguna cosa per sopar ja que creu que els meus amics ja podran venir. Estic al sofà llegint un llibre que m'ha deixat la seva mare. M'aixeco i me'n vaig fins a la cuina. Veig que el noi no em treu els ulls de sobre, porto un vestit molt bonic com per cuinar. Murmurant unes paraules em canvio de roba amb una samarreta i pantalons tot i que els odio.

Pregunto que vol fer i ell em pregunta el mateix. Penso en unes galetes que fèiem a casa fa molt de temps quan encara estava el meu pare i hi havia més diners així que li començo a dir que agafi els ingredients i els vagi abocant a un bol. El problema el tenim amb la farina. Ell, volent-me ensenyar el seu art diu que posarà aquest darrer ingredient amb màgia. Ho proba i el meu cap acaba blanc. Es posa a riure i aprofito i li llenço farina a la boca.

Comença a tossir i llavors sóc jo qui ric. Crida al seu germà. Es diu Eric. Ve corrents i al veure la farina i el Max amb tota la boca blanca es posa a riure de nosaltres. L'emplenem de farina fins a d'alt i baixa la seva mare. Ens diu que ho recollim i si volem jugar que sortim a fora. Posem les galetes al forn, ho recollim i sortim fora. Em diuen que han construït unes sales gegants on es pot anar a entrenar i decidim anar allà per jugar.

És una estona on m'ho passo molt bé, llençant-nos conjurs inofensius i volant per l'aire. Estem esgotats i tornem a la casa de camp on l'olor de galetes ens fa arribar allà volant. Veig que tots s'han aixecat del llit, menys l'Eduard. Mentre ajuden a parar la taula pujo a d'alt, perquè no baixa?

Me'l trobo estirat, amb els ulls mig oberts. Té ferides per tot el cos:

- Edu... què et van fer?- dic apropant-me ràpidament a ell.

- Voler escapar, voler anar-te a trobar.- contesta.

L'abraço i li dono un plat amb les galetes que hem fet per tots. Somriu i li faig un petó al front, els altres m'esperen.

És un sopar animat. Es veu que han baixat contents i amb més energia. Tots mengen molt i volen repetir més i més i riem.

Just acabar el sopar fan pujar tots els meus amics que encara han de descansar i la mestressa, que es diu Míriam em fa sortir a fora perquè vol parlar amb mi.

- Sé que no és el millor moment, sé que no t'ho he de dir ara. Sé que acabes de passar tot un malson i ara el que vols és descansar però t'ho he de dir, t'he de dir qui ets. Els meus fills, avui al migdia t'han dit una primera part. Tu ens conduiràs a la victòria i això ja capta l'atenció de tothom però a més, la teva mare era la comtessa d'aquestes terres. Quan facis divuit anys, viuràs en aquest poble però a una altra casa, una casa on el teu germà gran t'ensenyarà a com arribar a ser una comtessa. Jo també m'hauré d'anar amb tu i ensenyar-te personalment la teva part de fada- em diu quan ens asseiem a un banc.

- I per què m'ho dius, per què m'ho dius si no vols?- alguna llàgrima em salta dels ulls. És que mai em pararan de passar coses?

- Perquè m'ho han ordenat. Em sap greu.

- Qui és el meu germà gran? L'Amanda mai em va parlar d'ell.

- L'Eric. Quan l'Amanda et va tenir a tu i et va intercanviar també va voler allunyar al seu fill d'ell però ja tenia cinc anys. Ell sempre s'ha en recordat d'ella i li ensenyo a comportar-se com qui li toca ser, el teu germà gran.

En aquell moment, l'Eric surt a on estem nosaltres. Ens deixa als dos sols mirant la nit freda i estrellada. M'agafa del braç i em convida a donar una volta. Els paisatges són precisos, els camps, tots llaurats i les muntanyes nevades. No hi ha llums als fanals però si que hi ha a les cases. Caminem pels carrers quan el cel està ennuvolat. No fem cas i continuem el nostre passeig. Uns flocs de neu comencen a caure i mirem al voltant. Alguns nens surten fora a jugar amb la neu i nosaltres dos ens ho mirem contents:

- T'ajudaré- em diu.

Tornem a casa en silenci sentint la veu d'algunes criatures jugant.

El Max, altre cop a l'habitació em desperta:

- Comença un nou dia!

Miro per la finestra. Tot està nevat. Un somriure m'apareix a la cara. Li pregunto on està la dutxa i es posa a riure. No tenen dutxes i en canvi, per perdre la vergonya la gent es banya en un llac. És molt net i et neteja sense la necessitat de ensabonar-te però t'has d'estar cinc minuts. Miro a fora. Que està tot nevat! Ell diu que ja gent ja està acostumada. Diu que ara ell anava a banyar-se amb els seus germans i em pregunta si el vull acompanyar. Dic que sí i agafo alguna peça de roba per després. El llac està gelat però tot i així hi ha gent que s'està netejant. Al entrar en un recinte se'ns apropa una dona i ens dóna un paper amb un nombre. Les bessones se'l miren i diuen que ens ha tocat la pitjor part. Pregunto per què i em diuen que és just al mig i fa molt més fred. Diuen que he de deixar tota la roba a un banc de fusta abans de trepitjar el gel. Només podem anar amb roba interior. Em fa vergonya però tothom ho fa amb molta naturalitat. Comencem a caminar pel gel i sento com sona sota els nostres peus descalços. Una de les noies, crec que es diu Núria fa un forat gran en el gel i els nois es comencen a tirar. A mi, el Max m'empeny i caic al forat. Se'm talla la respiració i noto com la meva roba interior es desfà. Vull sortir perquè el meu cos no està acostumat a això. El noi, veient-me apurada em besa per donar-me oxigen però tinc la sensació que ara si que m'he quedat sense.