Lleials i Immortals

El Ferran

En una màquina, trec un cafè calent i me'l prenc. Els nois estan a fora, esperant-nos. Al veure'm amb el cafè de la màquina, pregunten d'on he tret els diners i no ho sé. Recordo posar-me la mà a la butxaca de l'abric i treure quatre monedes. No sé d'on han sortit.

Ells m'expliquen que aquí gairebé ningú té diners, només els que treuen bones notes ja que es recompensa amb diners i després treballant. Em molesta una mica que treguin aquest tema perquè recordo la meva mare, que ara mateix deu estar treballant i la meva germana deu estar sola a casa, fent deures i jo aquí, amb els amics. El Joan em diu que al poble, hi ha un petit bar i que a vegades necessiten cambrers i si algú treballa allà, va més sovint al poble i depèn si hi ha algun esdeveniment important et saltes classe perquè estàs treballant.

No estaria malament treballar una mica i per Nadal poder-li's portar a la meva família algun regal. Vaig donant voltes i decideixo que quan baixi al poble, miraré al bar si volen gent treballant. Ens separem.

Els nois han d'estudiar i tot i que jo també ho he de fer, li dic a l'Helena que vull conèixer al seu germà, més que res, per saber si és el del malson. Això últim no li dic. Amb un mòbil, ella li envia un missatge preguntant-li si vol esmorzar amb nosaltres. Jo no tinc molta gana però no li dic res. Anem al menjador, a esperar-lo, on encara, gent amb cara d'adormits mengen.

Netegem una mica el nostre voltant i esperem, amb silenci a que el noi arribi.

- Per què vols conèixer el meu germà?- pregunta ella.

- He tingut un somni, i vull saber si ell hi era.

Part és veritat. Ella, em vol preguntar de que anava el somni quan tot de nois, més grans que nosaltres entren al menjador fent molt de soroll, mentre el Ferran s'apropa em poso nerviosa, de físic, s'assembla al noi del malson, només necessito que em digui pel meu nom, com ho feia l'altre al somni per saber si és ell. Els dos germans es saluden però el Ferran clava directament la mirada en mi.

És un noi bastant més alt que jo ros amb ulls verds. Té un cos atlètic. Poc després de que l'Helena ens presenti vénen els seus amics a seure's amb nosaltres. Em sento petita, tots són torres. Un noi, s'asseu al costat de l'Helena i li fa un petó. Sé que algun cop, ella havia comentat que tenia xicot però el que no sabia és que ell és més gran que ella. Embruten molt i mengen molt. Sé que el Ferran aquest és el del somni, ara he de saber que més fer.

Vull estudiar una mica abans d'anar amb els altres al poble així que deixo a l'Helena i em dirigeixo a la meva habitació. Pel camí, tot de nois i noies se'm creuen, l'ambient és molt diferent que entre setmana. Ningú va corrents ni amb tot de llibres. La majoria no porten motxilles i ningú porta l'uniforme, tots llueixen colors vius i tots anem diferents.

Les escales, estan més plenes de gent que baixa que no de que puja cap als pisos superiors. Algú em crida, des de darrera. Paro i em giro però veig molta gent i decideixo pujar fins a la següent planta per veure qui em crida, el Ferran, per què m'ha seguit?

Torna a dir "Júlia" abans de que contesti, ell és el del malson sense cap dubte, em crida de la mateixa manera però sense el to suplicant i desesperat:

- Fa uns dies, no sé quants, vaig tenir un somni, bé, un malson, hi apareixies tu, no ho recordo molt però estàvem els dos pujant una muntanya, no sé ben bé que passava però tu em cridaves i ploraves- em diu ell esbufegant una mica per l'esforç que ha fet pujant les escales corrents- vaig decidir investigar una mica perquè fa uns anys, van descobrir que sobretot els que tenim poders sobrenaturals, acostumem a somiar parts de la nostra vida, molts cops no ens en recordem. Vaig fer-me les proves per veure si a mi em passava i no m'equivocava. En algun moment ens trobarem en aquesta situació.

Em quedo parada al sentir-lo. Començo a pujar encara més les escales, cada cop més ràpid. Què passarà? Em segueix, em crida però continuo pujant pisos i pisos fins que em trobo la gran porta. La travesso i veig el que no vaig veure ahir. Un terrat, ple de flors. M'enfilo a la teulada, disposada a tirar-me quan arriba el Ferran.

Està cansat però al veure'm truca a algú corrents. M'apropo una mica més. Veig els altres alumnes, passejant pel pati, ningú em veu. Si ara em tirés, no faria mal a ningú. L'escena aquella en que el Ferran surt cremant-se no es produiria mai, no patiria ni ell, ni la seva germana i jo mai em sentiria culpable, només he de fer una passa cap endavant:

- Júlia, no et tiris, es pot parlar, jo t'escolto però si et plau, explica'm perquè vols tirar-te?- em pregunta ell molt poc a poc.

- He tingut un malson! Tu també hi sorties! Però no era com el teu sinó era la teva fi! Una persona, et cremava viu! Tu em cridaves, em suplicaves que vingués a ajudar-te i em quedava quieta, mirant com et consumies. No vull que ningú pateixi per culpa meva. No et conec de res però a l'Helena sí i li hauria d'explicar que has mort i que no he fet res per impedir-ho!

Una llàgrima em cau i llisca galta a baix. En aquellmoment, el Nico, el Joan, el Víctor i l'Helena arriben, corrents. El Ferran nodiu res. Seriós em mira i diu que està disposat a córrer aquest risc. Jo, peraixò, no ho estic.