Lleials i Immortals

Dia de bojos

Anem altre cop a l'auditori on tots els participants ens posem a l'escenari. Hi deu haver com uns cinc o deu de cada classe. La gent, posa el nom d'un noi i una noia en un full i l'entrega a un professor. Nosaltres no podem votar però ja m'està bé. Comencen a contar tots els vots. De primera guanya una altra noia però al final faig remuntada i acabo guanyant.

De nois, està a punt de guanyar el Bruno. Veig com somriu maliciosament. Creuo els dits perquè no guanyi i per sort, és així. Guanya el Nico. La gent aplaudeix i anem cap al pati, després ja començaran les classes. El Ferran comença a perseguir-me però no li faig cas. Vaig a l'Helena que està preocupada:

- Que ha passat?- em pregunta.

- Sóc la filla de l'Amanda...- contesto mirant darrera la reixa.

No em contesta. Simplement em mira i m'abraça. Sense dir res, esmorzem amb silenci. Tothom està content. Hi ha nois que ja s'han despentinat tot el cabell, altres noies s'han fet cues. Per ells pensen que serà millor aquests professors però sé que seran molt pitjor. Els que estan entre nosaltres que són Lleials ho passarem malament.

Sona el timbre. Toca pocions. El Ferran intenta tornar a aturar-me però no pot. La nova professora és Immortal, exigent però li agrada que preguntem. M'ho passo millor amb ella que no pas amb l'Enric. Ens posa un examen per dilluns de la setmana vinent. Tots esbufeguem i llavors ens el posa pel mateix divendres. Callem, com he dit, és exigent. Explica molta més teoria i va molt ràpid de manera que és més difícil seguir-li la explicació. Quan sona el timbre em trobo cara a cara amb el Ferran:

- Júlia... escolta'm... si us plau...- em diu.

- Vas venir amb mi només perquè t'ho van ordenar!- li deixo.

- Em van demanar que et vigilés, de lluny. Ho vaig fer fins que l'Helena ens va presentar. Llavors vaig estar amb tu perquè sí. Ningú m'obligava a ser amics però jo vaig voler!

- i rebràs una recompensa de l'Amanda no?- li pregunto.

- No! I si la rebo la rebutjaré perquè per mi la millor recompensa és haver-te conegut!

Em llenço als seus braços i l'abraço. Anem els dos a dinar. Han decidit barrejar-nos una mica per cursos i el Ferran, tot i que és més gran, farà aprenentatge de trucs amb mi. Mengem sense gana i en acabat miro per la finestra. Fa un dia gris per mi. Un home em dóna un sobre. És del meu pare, diu que em saltaré una classe per començar amb el collar, el Ferran també haurà de venir. Començo a respirar ràpid, se m'accelerà el cor. Tremolo tota jo. Em cauen llàgrimes dels ulls. El noi, espantat es posa al meu costat i em calma. M'abraça i em diu coses a cau d'orella. Anem ja cap a classe. La directora és la professora. Els dos ens mirem. Ens posa a la banda de la dreta. M'hi fixo en tots els que estan a l'esquerra. A més d'un veig que té una rosa, per petita que sigui tatuada. Els del nostre costat, sé que alguns no són ni una cosa ni altra. La Mònica diu que aprendrem unes tècniques d'atac i la última mitja hora farem una espècie d'examen perquè vegi amb quin nivell estem. Tot i que no és classe de defensa uns s'hauran de defensar.

Ens posa per parelles. Un de la dreta i un de l'esquerra. El Bruno li toca contra mi. Ell atacarà, de fet tots els Immortals atacaran. Els altres ens haurem de defensar. Per fer l'exemple, m'utilitza a mi. Primer ens ensenya a tots les paraules que hem de dir i després, dient aquestes paraules, m'aixeca pels aires. Mentre ella té el dit dret, jo estic a d'alt i després, quan el baixa de cop caic. Em dono amb el terra però només faig una ganyota. Diu que ha preparat varis espais. El Ferran, jo i les nostres parelles ens hem de posar en un lloc tancat. Hi ha més llocs tancats.

La Mònica diu que anirà rondant però primer entra a la nostra sala. Veig el sostre, ple de claus. El Bruno i el Guillem, que per cert s'ha canviat d'escola, ens comencen a aixecar. Intento buscar alguna cosa per defensar-me. Provo amb una bomba d'energia però és inútil. Arribo poc a poc a tocar el sostre amb els dits. Em puc fer molt mal! El Bruno continua aixecant-me més fins que veu que un clau se'm clava a la cama dreta. Crido:

- Júlia, qui et va donar la clau?- pregunta la Mònica.

No contesto, només serro les dents. Tinc una cama sagnant i l'altra embenada. Giro el cap i veig que el Ferran està també patint molt de mal:

- Mantingueu-los aquí fins que diguin alguna cosa, llavors crideu-me- diu la Mònica.

Els dos somriuen i mantenen el dit a munt. Ell m'està mantenint a l'aire però ningú ha dit que aquest encantament faci que no puguem moure'ns. Apropo la mà a la meva cama i començo a murmurar paraules. La cama, poc a poc va curant-se fins que està com nova. Mentre els dos de baix parlen, li dic al Ferran que es curi la ferida que té al braç. Ho fa. Després busco la manera de baixar.

Vaig llegir a un llibre que hi havia un encanteri per baixar. Sense que els dos em vegin començo a parlar en veu baixa, jo sola fins que caic de cop al terra. Els dos s'aixequen. De l'espant, el Guillem baixa el dit. Pujo ràpid el dit dient les paraules i els dos, de cop comencen a alçar-se. Els deixo ben a munt i miro al Ferran. Està bé però cansat.

Ve la Mònica i ens mira als dos. Després mira als que estan al sostre. No pot fer més que posar-nos bona nota de mala gana. Sona el timbre. Els baixo de cop i sortim tan ràpid com ho permeten les meves crosses. Al passadís ja estan dos persones que ens porten fins al cotxe. El meu pare ja és dins la limusina i al entrar el Ferran i jo, mana que ens emmanillin amb unes manilles màgiques. En qualsevol moment, el creador ens pot llençar una descarrega.