Lleials i Immortals

Biblioteca fantasiosa

La olor a llibres. Una sala de grans dimensions s'estén davant nostre. Una sala amb un llarg passadís central. Una sala amb grans prestatgeries. Una sala en silenci. Per qui no ho hagi entès una biblioteca. Em poso a riure fluix per no molestar a la gent però no hi ha ningú així que esclato a riure. No sé per quina raó però ho faig i el Ferran em mira molt rar.

Sap que els llibres sempre han estat la meva passió igual que els estudis i ara feia molt de temps que no llegia un llibre que no fos de l'escola. Em diu que ens la deixen mentre estiguem aquí i que només hi podem accedir nosaltres per una qüestió de seguretat. El que no sé és com ha aconseguit la biblioteca. Em diu que és una biblioteca on gran part és fantasia i hi ha molts llibres sobre fets sobrenaturals que algú va veure. Per tan potser podem trobar alguna cosa. Sense deixar que acabi ja estic immersa en un llibre:

- No, novel·les de ciència ficció no. Llibres de fets reals!- em diu traient-me'l i tornant-lo a posar al prestatge.

Ens passem una bona estona fins que entem la distribució de la biblioteca. Tenen un passadís fets reals o observacions i un altre ciència ficció. Agafem fulls ja que n'hi ha a una taula i marquem els passadissos que ens interessen. Són llibres que no podem guixar però estem tota l'estona prenent apunts. Hi ha noms reconeguts i altres que autors que ja conec ja que m'he llegit llibres seus a l'escola de màgia.

Em pregunto si pels mags és legal escriure llibres parlant de màgia per altra gent. Trobem un autor molt interessant que té més d'un llibre sobre fets sobrenaturals i jo el vull visitar. No perquè em faci il·lusió que en part sí que és així però és més que res perquè vull veure com ho explica o si ho ha posat tot als llibres. Li encomano al Ferran la feina de buscar-lo ja que estic segura que viu a New York. No sé perquè tinc aquesta intuïció però és el que penso.

Mirem el rellotge i veiem que són les set i mitja passades. Ho deixem tot tal i com estar i tornem a l'hotel ja que avui després del sopar de gala que es fa cada nit hi ha ball de saló. No sé per quina raó però pot ser divertit.

A l'habitació em poso el mateix vestit que ahir a la nit i sortim a sopar. Per què tothom ha d'anar tan ben vestit? Veig que una nena ho pregunta a la seva mare:

- Ahir a la nit era perquè l'hotel fa anys però avui crec que vindrà la policia. No sé per què però tu agafat fort al pare i no et passarà res.

Veig que la nena continua sense entendre res però s'agafa fort al seu pare. Ràpidament no entro al menjador i marxo a la meva habitació. No hi ha ningú. Pico corrents a la dels nois per veure si hi ha algú que arriba tard però tampoc queda ningú. Amb el llarg vestit he de trobar alguna forma d'avisar als meus amics. Entrar és impossible. Veig que d'una sala surten cambrers i van entrant portant plats.

Entrant a un armari de neteja em poso una d'aquelles coses i vaig a la cuina on em donen un plat amb tota pressa però em fan sortir amb total calma. Veig que els cambrers no segueixen un ordre i que els meus amics encara no estan atesos així que vaig fins a ells. Deixo l'ampolla de cava i les copes i fent veure que prenc nota dic:

- Sóc la Júlia, no digueu res. Això em fa mala espina. Diuen que avui vindrà la policia al sopar. Intenteu fugir. Jo me'n vaig- els hi dic deixant-los amb la boca oberta.

Torno a sortir de la sala i agafo el vestit del petit armari i vaig a l'habitació. No paro quieta, vaig d'un cantó a l'altre. Pensant si hauran pogut sortir de la sala. Miro a la finestra i veig que uns quants cotxes de policia paren davant la porta. Miren primer l'edifici i em dono compte que si estigués sopant no podria tenir la llum oberta així que sé que tindré visita.

Els meus amics arriben tots al cap de poc. Els hi explico tot quan sentim unes passes al passadís. També hi sentim unes veus. Busquem un lloc on amagar-nos i sortim per la finestra. Hi ha un petit lloc on ens estem de peus però decidim entrar per la finestra del costat. L'habitació dels nois. Intentant entrar la Eli se li escapa un peu i es queda penjant. L'agafo fort de la mà però no l'aguanto. Els altres proven d'ajudar-me però és complicat. El Nico somica una mica però no estic disposada a deixar-la anar fins que arriba el moment en que estic tan arrambada que caic i no em quedo agafada de l'ampit de la finestra sinó de la façana. Per sort aconsegueixo posar-me de peus i ajudar la Eli perquè pugi i entri bé.

Després a mi m'ajuden estirant-me del braç però veig que la sabata se m'ha quedat enganxada a un clau que sobresurt. Mentre ells em pugen intento treure'm la sabata de taló i sento un soroll interior, com si es trenques un pal. Llavors puc treure el peu. Em fa molt mal però no em deixen cridar ja que aquelles persones encara poden estar a fora i sentir-nos.

Al cap d'una estona que veig com el peu se'm va inflant sento que la Helena diu que ja s'ha anat la policia. Ràpidament truquen a una ambulància i l'Edu em baixa corrents. Ja no callo. Crido i quan ell ja no aguanta més em dóna la seva mà perquè la premí. Al cap de res ja ha arribat i només puja l'Eduard amb mi cap a l'hospital. Pel camí. Quan em comencen a posar tranquil·litzants m'hi fixo en aquest detall, per què ell?

No tinc temps de trobar la resposta ja que m'adormo.

Per què ell?! Sento que crido en un somni. De cop i volta obro els ulls i me'l trobo. Estem a una habitació d'hospital i tinc el peu embenat, per sort no està enguixat:

- Per què tu?- li pregunto.

- Tu em recordaves a la Eli, per això vaig estar amb tu... pensava que no la tornaria a veure mai més...

- No, no, no dic això. Per què has estat l'únic que ha pujat a l'ambulància, per què m'has baixat tu i per què els altres no estan aquí?

- Moltes preguntes. He pujat jo a l'ambulància perquè he estat l'únic que he baixat, crec que la Eli s'havia fet mal al braç i s'han quedat allà. T'he baixat per tot. Em sap greu que per culpa meva no puguis perdre la virginitat amb algú que t'estima tan. Per haver estat amb mi sempre. Sé que t'ho puc explicar tot. T'he baixat perquè no m'hauria perdonat a mi si et passés alguna cosa. Els altres no estan aquí perquè els hi he prohibit. És de nit i segur que ens busquen així que si sortíem dos ja era suficient. Han dit que ens hem podem anar i que tornis d'aquí una setmana. Si no et fa res, com que els altres no saben res primer et voldria portar a un lloc que segur que t'agradarà.