Lleials i Immortals

El penjoll

Sento que al pis de baix, la Martina i el Josep riuen. Intenta seduir a la petita, que no sap res. Ordeno una mica l'habitació i ens canviem. Vaig demanar que em posessin un petit sofà davant la finestra. M'assec allà i per fi obro la mà, tancada. És una clau molt petita en forma de rosa. No sé que té a veure, sé que jo porto la verdadera, que em vol dir la minyona? Em miro al mirall. Porto una camisola blanca, bastant vella. Té un escot obert i se'm veu el collar. Remeno un calaix buscant alguna cadena. En trobo una i em penjo l'altre clau al coll. La verdadera, ajuntant la màgia seva i meva, l'amaguem. Només podrem treure d'allà la clau junts. Si un mor... no es podrà recuperar la clau. Surto fora de l'habitació i dues dones em guien pels passadissos fins a l'habitació del meu pare. A dins, fa més fred ja que té la finestra oberta.

Mai hi he estat però és bastant semblant a la meva, llit luxós, vistes precioses, bany, vestuari... està parlant amb el Guillem. Demano permís per entrar, els dos em repassen bé. No s'acostuma a veure una noia així cada dia però he de donar a veure el collar i he de dissimular. La vista del noi es queda en els meus ulls, la del meu pare, més detallista, al meu pit.

Els dos s'apropen a mi i jo no dic res. Ara els dos, ja tenen la vista fixa al collar. El meu pare és el primer en intentar-lo agafar, amb una abraçada i intentar-me deslligar el collar per darrera però falla. Després, el Guillem, que ja sap que tramo, m'empeny fins a la finestra i deixa el meu cap fora la finestra i el collar dins:

- Dóna'm el penjoll- diu.

- A canvi de...- li deixo perquè acabi la frase.

- La teva vida? Et sembla suficient?

Noto com treu un ganivet, no sé d'on i me l'apropa al pit esquerra. Clava la punxa, crido. Començo a notar com la sang cau, poc a poc i embruta tot el vestit. Amb dificultats em trec la cadena i li dono. El meu pare, de seguida envia un metge perquè m'aturi la ferida.

- Vols que et digui una tradició dels Immortals?- em pregunta ell.

- N...no- dic tremolant de fred.

No insisteix ja que de seguida arriba un metge. El meu pare, s'inventa completament la història de l'accident i el metge em diu que em tregui el vestit. Poc a poc ho faig. Examina bé el meu pit i comença a fer tot d'encantaments perquè s'aturi la sang però sagna molt. fa falta una estona on el Guillem aprofita per mirar-me bé fins que s'atura.

L'Edu ve corrents i m'abraça. Marxem els dos. L'endemà hi ha classe. Jo em poso a la part del llit de la dreta i em tapo tota. M'adormo de seguida però sento com l'Eduard, s'aixeca i se'n va cap a la finestra. S'asseu davant l'enorme sofà i murmura paraules, potser algun encantament o conjur però no passa res així que no sé que fa. Amb els ulls mig closos, veig com al cap d'una estona, apareix una dona, amb un vestit daurat:

- Fas bé la teva feina. Protegeixes la filla de l'Amanda molt bé però la seva recerca ha de començar aviat. No tardaran més d'una setmana a saber que la Júlia els ha enganyat. Parla amb la Susi, parla-li de la meva aparició i continua cuidant a la Júlia, l'Amanda t'ho ben recompensarà...- diu la dona.

Una llàgrima em cau, la meva mare... no és la meva mare! L'Edu es gira i em mira però no em veu desperta. S'apropa lentament a mi i em besa. Li deixo fer com si estigués totalment dormint però dins meu, vull saber el per què, el per què a la lluita inútil, per què els meus pares estan en bàndols separats, per què he de continuar lluitant.

Ja cap a la matinada em llevo i miro tot el que té l'Eduard al seu ordinador. Tenen diverses idees d'on pot estar l'Amanda però són llocs molt diversos, llocs escampats per tot el món, no són gens exactes. Torno a dormir abans de que em vegi...