Lleials i Immortals

El Nico

Sona el crit de la meva mare posant-nos pressa, com cada mati. De forma automàtica faig un salt del llit i em dirigeixo al petit i vell armari, per triar que em posaré. A l'institut totes em veuen i es pensen que sóc molt diferent a elles però no és així. A mi també m'agrada la roba l'únic que no me'n puc comprar contínuament, com la majoria. A mi també m'agradaria quedar amb amics durant el cap de setmana, si en tingués.

Miro l'armari, trio la roba amb delicadesa intentant que els colors quedin bé. M'enduc al bany una camisa blanca que m'està quedant petita i uns texans. Allà em pentino i em canvio, abans de sortir, em miro al mirall. Els cabells, rojos i ondulats són impossibles de posar-los a lloc però si em pentino com a mínim ho intento. Necessito ulleres, des de fa molt, però la mare no es pot permetre el luxe i jo no em queixo.

Surto i ajudo a la meva mare, a preparar els entrepans per esmorzar a l'hora del pati. La meva germana pren un vas de llet a casa i comença a fer la motxilla per l'escola. Jo que la tinc feta des de la nit anterior, faig tots els llits de la casa i surto, començo una hora abans que la Martina.

Pel carrer, em trobo els de sempre, els escombriaires, els de l'escola cara, que avui estan especialment pesats... es col·loquen al meu darrera i sento com van xiuxiuejant coses, molts cops es mofen de nosaltres perquè anem a la pública però no me'ls escolto perquè segurament dec ser jo més intel·ligent que tots ells junts. Comença a ser molesta la seva companyia, penso en altres rutes a seguir, en el següent encreuament sempre continuo recte però avui podria anar per l'esquerra, mai arribo tard a l'institut i tot i que aquell camí fa una mica més de volta vaig bé de temps de manera que em desvio. Continuen rient però ara ho fan escandalosament. Com a mínim no em segueixen.

Arribo amb cinc minuts de sobra, temps suficient per treure la llibreta de la classe. Els companys de classe, com és normal no em dirigeixen la paraula i alguns ni tan sols em miren. Sona el timbre i tots van als corresponents llocs, jo ja estic col·locada. A la taula del meu costat no hi ha ningú. De sobte ve el director amb un noi, alt amb el cabell moreno, atlètic, de l'escola concertada, un dels que s'està mofant de mi al mati:

- Bon dia, les escoles volem aprendre la forma de treballar de les altres de manera que hi hauran alumnes nous d'altres escoles i alguns se'n aniran. En Nico ve de l'escola concertada de la ciutat i estarà a la vostra classe un mes. Nico, pots seure allà al final, al costat de la Júlia.

Un cop pronuncia el meu nom m'entra el pànic, m'agrada estar sola, no vull que s'assegui al meu costat algú com ell. Totes les noies li segueixen la mirada fins que deixa caure la motxilla al terra. Tot seguit entra el professor de ciències naturals que apunta a la pissarra que hem de fer, un treball en parelles. Comença a assignar-les i veig que va fent segons el lloc, qui tens al costat. Em vull aixecar i cridar que no estic d'acord però sé que no servirà de res. Per suposat em toca el Nico. Apunta de que ha de fer el treball cada parella i ens dóna la resta de la classe per organitzar-nos i si dóna temps començar a treballar.

Tothom comença a parlar amb el del costat però ni ell ni jo diem res, els dos considerem haver tingut molt mala sort. Jo començo a copiar a l'agenda quin dia ho hem d'entregar, d'aquí una setmana...

De sobte m'entra una ràbia que mai trec fora i li començo a preguntar perquè al carrer sempre se'n riu de mi. Es queda una mica parat i es posa vermell. Em demana perdo i demana començar de zero. Ho accepto, per una persona que em parla, per molt inútil que em sembli, se li ha de donar una petita oportunitat...

Es presenta, que li agrada fer, on viu, les notes... després em demana coses meves i no li explico gaire.

Al finalitzar la classe, ja ens hem posat d'acord de com fer el treball i quedem per anar després de l'institut a casa seva. Quan m'ho proposa em poso nerviosa, mai he estat a casa d'un noi... acabo acceptant perquè sinó haurem d'anar a casa meva i això em nego en rotund.

Les classes són com cada dia, aixeco sempre la mà, el professor em diu, em felicita... arriba l'hora de fer educació física, la pitjor assignatura. Totes les noies porten unes malles molt ajustades i unes samarretes massa boniques. Sempre, al vestuari es posen a parlar i arriben tard a classe però jo m'espavilo. Em poso les úniques malles que tinc i una samarreta blanca, de tirants. Vaig provar un cop de portar màniga llarga però vaig suar moltíssim. Al gimnàs estan tots els nois parlant amb el Nico i jo apartada en una banda.

El professor els fa callar a tots i ens diu que treballarem aquesta última part del trimestre, tir amb arc. De que ens servirà? En explica la tècnica i pregunta si hi ha cap voluntari per fer una demostració, només aixeca la mà en Nico que llança una fletxa que va directament al mig. D'un en un hem d'anar tirant tots i en acabat ens ajunta amb qui té més pràctica i qui menys. Altre cop em toca amb el Nico, aquest cop, no puc reprimir-me queixar-me i el professor em mira malament, m'envia a fer deu voltes al pati. Surto del gimnàs i començo a fer-les, el Nico, que m'espera em mira somrient i en acabat ens posem a fora a practicar. No hi ha forma de cap fletxa toqui ni tan sols el suro on hem de disparar. Després de molts intents fallits m'assec al terra i el Nico al meu costat:

- T'han explicat com sóc no?- li pregunto.

- M'han dit coses però estigues tranquil·la, sembla que la meva companyia et molesti.

- És que em molesta, gràcies a tu tinc negatiu a educació física, els de la concertada sou uns mimats i aneu pel carrer pensant-vos que sou els més poderosos i estic farta!

Em mira, el somriure tan gran que tenia se li esborra, em diu que això és el que tothom pensa que són però no és així, li agrada conèixer gent nova i està una mica fart dels seus amics, ells si que van de guais. Sona el timbre de final de classe, s'ha acabat l'hora d'educació física.