Lleials i Immortals

Fada

El suau so de les onades m'ha despertat. Avui és el vuitè dia en aquest vaixell i només queden dos dies pel meu aniversari. En tota l'estona que hem estat la meva mare i jo soles m'ha anat explicant coses sobre les fades, coses que els humans no saben. Abans de que em vinguessin a buscar com cada mati a les nou per anar a esmorzar amb la Mònica i tota la penya m'he canviat. Vam descobrir que l'armari tenia roba el que ha permès que anéssim més netes durant aquests dies. Avui m'he posat un conjunt que no sé per què a l'Amanda no l'ha convençut però no he tingut més temps per canviar-me, la meva germana ha vingut i m'ha tret d'allà.

Avui l'esmorzar era tan tens com els dels altres dies. La Mònica no em treu ull de sobre per si em ve de gust marxar i avui s'ha en recordat que no m'havia tret els poders encara i ho ha volgut fer just després de l'àpat l'únic que com a recompensa per haver aconseguit que cap de les dues fugíssim ha deixat que el Guillem fos que obtingués els meus poders. Ell ha somrigut i s'ha preparat. M'ha agafat de les mans amb interès de treure'm els poders però no ha aconseguit res. No sé per què no me'ls ha pogut treure. Ho ha provat la Mònica i tampoc. No sabien per què però han pogut veure que la meva cara confusa era igual que la seva i no han preguntat res.

Hem sentit algú cridar a fora i hem sortit tots. A mi agafant-me el Guillem que estava enfadat per no poder rebre més poder. A la llunyania es veia terra, una petita illa. La Mònica ha afirmat, dient que era aquí. M'han enviat a l'habitació i allà li he explicat tot a l'Amanda que s'ha posat més tranquil·la ja que no em tiraria a l'aigua el dia del meu aniversari. Mentre investigaven la illa i ens deixaven soles m'ha explicat una cosa:

- Mira, bonica, potser encara no però al fer els disset anys canviarà totalment la teva forma de ser i principalment la teva forma de vestir. No és dolent per res però d'aquí tres dies et miraràs amb això i pensaràs que estàs horrible i vull dir-te que no pensis que estàs boja perquè no ho estaràs en absolut. És una cosa ben normal.

L'abraço i ens treuen fora. Només han trobat a la que hauria de ser la germana de la Martina que per suposat s'assembla més al seu pare. Veig com amb màgia comencen a construir un enorme edifici. Amb tot aquest temps el peu ja se m'ha curat i puc caminar normal. Ens tanquen a la part inferior de l'edifici i espero a que arribi el meu aniversari.

Em llevo. És avui, avui faig anys. Portem dins d'aquesta sala dos dies i només ens donen menjar però avui, com per art de màgia, ens han obert les portes. Sembla que el meu pare no s'ha oblidat del tot de quin dia és avui ja que quan ens fan sortir de la sala em conviden a un bany perfumat i després m'han ofert un vestit molt fi que al principi m'ha fet una mica de por posar-me'l però he acabat acceptant. Al entrar a una gran sala he vist que tots em miraven. El meu pare s'ha apropat a mi:

- La petita es fa gran... i com la teva mare és fada, passaràs tot el dia tancada i lligada i et vigilaran els nostres dos millors homes, ens agrada prevenir-. Dit això, m'empenyen cap d'alt d'una torre.

Allà tornen a provar de treure'm els poders però ara és impossible tocar-me, estic carregada de màgia. Es pot sentir com corre per dins meu. Proven molts conjurs per lligar-me. Després amb cadenes també ho fan i finalment ve la Mònica que em llença un conjur que m'aplica el cansament. Caic a terra i m'acaben posant una cadena al voltant del coll. El problema d'aquesta última és que és màgica i només de que el Guillem o el Bruno tibi d'ella s'estrenyerà més al meu coll. Durant tot el mati no faig res, només intentar-me recuperar del mal que m'ha fet la Mònica.

És un cop que s'ha post el sol que estic més activa. És quan ells es preparen. Quan veuen que no puc parar quieta. Però no és fins al cap d'una estona que llavors no m'aguanto. Amb un sol conjur trenco tots els que m'envolten i amb la meva força trenco totes les cadenes. Surto a fora saltant la teulada. Noto com el bosc em crida, com vol que m'apropi a ell. Com vol que no pugui prescindir d'ell. Noto com em falta l'aire per respirar, com tothom al meu voltant està donant l'alarma però no m'aturaran perquè aquest imant que ha aparegut amb mi i el bosc és fort i potent i res ni ningú es pot interposar pel mig.

Arribo al peu d'un vell cirerer que està florint. Del no res apareixen lluernes i tot d'animalons. Alguns d'ells que no havia vist mai. Allà, noto com si fes molta però molta calor i em trec tota la roba. Sento com algú arriba però ningú es llença sobre meu, simplement observen. M'assec sobre les meves cames. Em trec la cua que ha aguantat el meu cabell durant tot el dia. Trenco les ulleres en dos i obro les mans. Apareix una llum que il·lumina tot el meu voltant. Noto més d'una persona sorpresa darrera meu i quan sento que el bosc no em crida, ells i jo ho notem ja que ràpidament ve el Guillem i prova d'agafar-me però ell mateix se sent incapaç ja que vaig completament nua. No sap per on agafar-me i acaba sense fer-ho. Jo em ric.

Noto que ric d'una forma diferent, més agut. Tanco la boca i miro com tots continuen mirant-me. De sobte em miro i surto corrents, això sí, en direcció a la gran edificació que han construït, ningú em segueix, simplement em miren meravellats.

Al arribar a la edificació em poso un vestit blau cel molt bonic. Em miro al mirall i em veig diferent, com si hagués crescut uns quants anys. Una mà es recolza a la meva espatlla, el Bruno. Fins ara ell havia estat molt més alt que jo però ara no fa falta que alci tan el cap:

- Demà executarem a l'Amanda-. Em diu.