Lleials i Immortals

No hi ha dies normals

En aquell moment, surten tots els amics del Ferran, entre ells, el xicot de la meva amiga. Els miro contenta quan sona l'alarma. Tothom confús comença a sortir a fora. Jo en canvi corro cap a dins, el Ferran em vol seguir però l'enxampen i l'envien a fora. Pujo pisos i pisos fins arribar a d'alt de tot. L'interior de l'edifici està cobert per aigua, hi ha molta humitat, obro la porta i, assegut a la teulada veig el Nico:

- Per què ho fas això?- li pregunto asseient-me al seu costat.

- Ningú es fixa en mi, ara el Ferran, l'Helena i tu sou el centre d'atenció, si faig alguna cosa potser se n'adonaran. Per què et penses que surto amb noies? Perquè es fixin amb mi, de cop i volta véns tu i en portes una de més gran, no és just!

- Nico, mai he volgut ser el centre d'atenció, estava amb tu perquè m'agradaves, de cop i volta el meu pare és una persona molt important, de veritat que a mi m'agradaria ser normal, tothom em saluda i em senyala! I sempre t'he de salvar.

Riu, murmura unes paraules i fa que tot pari. D'aquí poc comencen les classes i m'he de canviar, el Nico també però segur que no li deixaran fer classe. Em poso la roba d'esport i arribo just a temps, les classes ja tornen a la normalitat i el professor, convençut de que no guanyaran es vol acomiadar de nosaltres amb extra de flexions, abdominals i vols. A mi no em costa gaire volar però acabo molt marejada. Tots els que no acaben de fer les voltes que els hi toca volant, se'n van amb un zero que conta un vint per cent.

Al tocar altre cop de peus a terra, m'estiro i respiro profundament, estic suada, feta un fàstic. Em vull anar a dutxar però encara queda una mica i en comptes de penjar-nos de les barres de ferro del gimnàs, decideix anar a la part de d'alt de l'edifici. Diu que només tres persones es penjaran, només, durant dos minuts. Els dos primers, nois, aguanten tota l'estona però al final gairebé cauen, al pati. A l'hora d'escollir el o la tercera sé que seré jo. M'agafo fort de la barra gelada i deixo anar els meus peus, penjant. En el moment que faig això sento com si la Susi em crides, com si la tingués davant:

- Júlia, corre, fuig! Vénen a comprovar tots els alumnes de l'escola! Han passat per aquí, hi ha ferits. Heu de venir, el Ferran i tu. Enviarem uns substituts vostres, corre!

En aquell moment, no sé quanta estona porto penjada però expressament, em deixo anar i caic en el buit. Veig com tots els meus companys, s'apropen per veure com caic sense moure ni un dit. Jo he de pensar com salvar-me, m'aproximo al terra cada cop més ràpid i no sé com parar fins que veig el Ferran, corrents cap a mi, ell ara havia d'anar a votar. M'agafa just a temps. La gent ens mira i sospira alleugerida. Sense donar-li les gràcies me l'emporto, lluny de la gent, al cementeri. Li explico la visió que he tingut, hem d'anar-hi el més ràpid possible.

Com que jo vaig a dormir a casa, també puc demanar alguns dies anar a dinar a casa. Veig com alguns cotxes, luxosos, entren per emportar-se gent. Nosaltres, però, no tenim temps, veiem ja com s'apropen els cotxes d'aquells bojos. Deixaran sortir a tots aquests cotxes però després no entrarà ni sortirà cap. Un cotxe, ens pita. Pugem ràpidament. És el xofer. Amb la mateixa calma que els altres vehicles, passem per la porta i ell, saluda a totes aquelles persones que ens busquen, amb total simpatia. Per sort els vidres són ennegrits i no poden veure la meva expressió.

Un cop passats de llarg, accelera i correm molt, per carrers no molt preparats. Botem a cada bony que hi ha. No ens queixem, simplement, estem en silenci fins que veiem el turó amb l'edifici. Gran part amb flames. En aquell moment, vull baixar i arrencar a córrer però no seria molt segur. Ens deixa davant de les portes i els dos sortim. Entrem per la porta principal. No se senten masses veus però amb un conjur senzill puc descobrir que en una part de l'edifici hi ha gent, encara lluitant. El Ferran em diu que anirà a buscar aquests i ajudarà. Jo vaig a buscar ferits. N'està ple, molts morts. La Susi, en un racó, està amb uns quants intentant curar. M'apropo a ella a veure si em dóna instruccions, l'únic que em diu és que hi ha molts ferits prop del foc, que vagi i en porti tants com pugui. Corro pels passadissos ja coneguts. Em trobo molta gent arrossegant altres.

L'Eduard! Segur que estava aquí! Havia d'estar a l'escola però segur que havia vingut a la lluita! Corro cap al seu despatx, hi ha molt fum, costa respirar. El veig estirat, sota una taula. M'apropo a ell, desitjant que no sigui massa tard. Noto com respira, feblement. En aquest moment, tota una prestatgeria cau i jo em quedo atrapada a sota. Intento despertar a l'Edu però no contesta, el crido, el pego però no hi ha manera. Intento treure'l tot i que tinc una cama encallada sota la prestatgeria. El trec d'allà sota i es desperta. Em veu i veu el foc, cada cop més a prop. Ell ara és qui té més forces que no sé d'on les ha tret. Intenta estirar-me cap a fora però és inútil.

Una part del despatx comença a cremar-se, cau un tros de fusta cremant-se prop meu, crido. Ell, sense rendir-se aparta la prestatgeria que a l'instant comença a cremar-se i m'aixeca. No puc caminar. M'agafa a caballet i jo agafo el seu ordinador. Sortim corrents.

Comença a caure aigua de tot arreu que poc a poc va apagant totes les flames. Ens apropem a tots els ferits. La gent que està millor cura els que van arribant. Al veure el meu peu, tot inflat i vermell tanco els ulls i serro les dents. Em comencen a embenar el peu. Miro al meu voltant, enlloc veig el Ferran. Torno a fer el conjur que he fet a l'entrar, sento el meu amic, cridant, no molt lluny. Agafo unes crosses i començo a mig caminar cap on està el meu amic. Només l'Eduard s'adona de que me'n vaig i em segueix. Ell no està molt greu, de fet, millor que jo. Arribem al vestíbul i veig, un home, intentant apunyalar al Ferran. Li tiro les dues crosses que li van directament al cap. Cau a terra i l'Edu s'apropa a ell per lluitar. Jo al Ferran. Té diverses ferides que podria curar amb un conjur. Tanco els ulls i no em fixo en els dos que lluiten o ell que està cridant. Poso les mans sobre el seu pit i començo a formular paraules que ningú pot entendre. Les ferides se li van tancant, molt poc a poc, ho noto. També noto una presència darrera meu que crema.