Lleials i Immortals

Un malson fet realitat

Un cop estem sols intenta posar-me una mà a sobre per castigar-me però és incapaç de donar-me. Després es posa a mirar vestits. No em pregunta quin prefereixo i em dóna un vestit sense mànigues, de color negre i curt. Quan dic curt és curtíssim. No em deixa anar al bany a canviar-me i em fa fer-ho davant seu. Noto com les meves galtes prenen color. Un cop estic amb roba interior em fa posar-me davant un mirall. No em deixa tocar la roba:

- Et penses que no sé qui ets? De qui ets filla? Doncs sóc el seu millor amic i m'ha demanat que li faci un favor. No sé si recordes una joguina de quan ens vam conèixer. Sí, aquell aparell que t'obligava a fer el que et dèiem. Doncs ara tindràs una cosa millor. Estirat al llit boca a baix i pobre de tu que et moguis-. Diu ell.

Tinc por però faig cas. M'estiro boca a baix i veig com ell s'asseu sobre meu. No sé quin conjur fa però veig com del seu dit surt una cosa negre. Comença a dibuixar-me alguna cosa a la part inferior de l'esquena. Em fa molt mal i crido. Intento donar petades, ni que sigui per calmar el dolor però l'únic que faig és que ell s'enfadi. Amb l'altre mà em llença un conjur que fa que no em pugui moure però el dolor continua. Quan acaba, em fa aixecar-me i posar-me altre cop al mirall, aquest cop d'esquena. Veig que just sobre les calces hi ha un símbol d'infinit. Un tatuatge.

- Aquest tatuatge és especial. Conté una part de la màquina tan divertida. De manera que només ens faràs cas al Bruno i a mi i si no vols t'hauràs d'aguantar-. Acaba dient.

Em toco el tatuatge i noto com la pell se'm posa de gallina. Em vesteixo sense que em doni el permís i m'espanto de tan com se'm veuen les cames. Ell mateix em pentina. Em fa asseure a una cadira i amb les seves mans comença a fer una trena. Té molta traça i quan acaba m'hi fixo que li ha sortit prou bé. M'acompanya a fora posant-me una mà sobre el tatuatge, em fa mal.

Sortim a fora on veig preparada tot un munt de palla. La meva mare, és al mig tota lligada. M'acompanyen a una de les cadires lliures i em fan assentar a una diferent. Tal qual estic allà m'emmanillen a la cadira perquè no surti corrents. Quan tots els seients s'han ocupat veig que el Bruno està lligat com jo, no molt lluny. Veig els seus ulls, fixos i la seva cara seria i tensa.

La Mònica encén la palla i tinc una visió. El primer somni, el Ferran, havia de morir així! Estem al costat de la platja i veig que hi ha una embarcació, molt a prop i ningú l'ha vist. La palla comença a cremar amb més força però jo només miro els meus amics, que van corrents cap a nosaltres. Envien uns guàrdies.

No tenen por a que s'apropin al foc ja que també els pot matar. No hi ha ningú que s'apropi, a part del Ferran. Disposat a salvar la seva líder. Un cop s'apropa la Mònica amb un conjur el lliga al costat. Crido! El foc comença a engolir el vestit de la meva mare a gran velocitat. També crema les sabates del meu amic. Es posa a cridar-me i intento apropar-me a ell però estic molt ben lligada. El Bruno també té la necessitat de sortir a salvar-la. Començo un procés llarg, un conjur difícil per deslligar-me. No paro de mirar-lo. Veient-lo cridar. Em cauen les llàgrimes a gran velocitat. El foc es cruspeix els cabells de l'Amanda i ella crida. El Bruno també. Per fi aconsegueixo deslliurar-me. Ningú em veu.

Els meus amics, aturats per gent miren plorant a l'Amanda i el Ferran i tots els que estan asseguts gaudeixen. Tots menys el Bruno. Em llanço a córrer direcció al gran foc. El Ferran em crida. No pot morir, no pot morir! Sento que el Guillem em diu que no ho faci però lluito contra ell i m'apropo tot el que puc. Un dolor comença a sorgir des del tatuatge. Em giro i el miro. Enmig del foc deslliuro al Ferran que plora. Mai l'havia vist així. Després veig com l'Amanda es consumeix. No he arribat a temps.

Ràpidament una dona ens separa als dos i veig com el Guillem em diu que vagi a ell immediatament. Em fa molt mal el tatuatge i torno rapidíssim. Fins a la cadira on ell està assegut. Allà em diu que el Bruno em castigarà.