Lleials i Immortals

Vull tornar a la meva vida normal!

Sí! Ha passat molt temps! Un altre cop! Però és que no han passat coses interessants. Avui, després de mesos, és el dia del meu aniversari. La petita Mariona sempre està vigilada pel seu pare i jo també jugo molt amb ella. La Eli i l'Helena estan molt tristes. El dia del meu aniversari va morir el Nico. Pensar que per culpa d'ell estic aquí!

Faig divuit anys, seré major d'edat i a sobre passaré a ser comtessa, mestressa de moltes terres. La Míriam em lleva molt d'hora i comença a carregar les bosses de l'Eric i meves a un cotxe que té bastant antic.

Tots els altres vénen per fer-nos companyia però he preguntat més d'un cop i no em deixen que es quedin a viure. La casa està bastant allunyada però quan la veig que està envoltada d'una petita muralla no em sembla només una casa, sinó un lloc important. Dues dones que vigilen la porta ens deixen passar.

L'interior és encara més fascinant. Sembla un castell antic però amb mobles moderns. Ens ensenyen totes les sales. Tots ens quedem amb la boca oberta fins que arribem al segon pis. Aquest, està només format d'habitacions i alguna sala de reunions. Torno a mirar la Míriam volent-li suplicar però no em mira.

Veig que la majoria d'habitacions estan decorades com si hagués de venir algú. El que no veig enlloc és una rosa el que em calma moltíssim. Pregunto i diuen que es farà un acte aquesta nit per celebrar el meu aniversari i per buscar algú amb qui casar-me. Aquesta paraula fa que m'ofegui. Per sort la Míriam diu que no ha de ser necessàriament immediatament però per començar a buscar.

Tots semblen molt il·lusionats al veure la meva nova llar però jo no sóc feliç i a la mínima que puc surto a fora. Jo vull portar una vida normal, estudiar, tenir una carrera i un ofici com deu mana.

El Ferran se n'adona i ve cap a mi:

- Què et passa?- em pregunta.

- No puc portar una vida normal. Sempre m'estan passant coses i ara m'estan dient que tampoc podré viure amb vosaltres. De casa he canviat molts cops quan abans ja tenia un petit pis. Ara aquell petit pis és igual de gran que la meva habitació. M'agradaria tornar a ...- li responc.

- No ho diguis! És l'única cosa que no es permet dir a no ser que de veritat vols que passi. Tu tornaries a la teva vida però nosaltres et continuaríem recordant. El teu cervell tindria que la teva mare s'ha mort de càncer i que la teva germana ha escapat de casa. Et tornaries boja, no ho facis, si us plau- diu interrompent-me.

Sense dir res m'aixeco del seu costat i em tanco a la meva habitació. He de fugir, no ho puc aguantar més. Pot semblar una bogeria però és el que vull. Fent un últim cop d'ull a l'habitació i a la finestra il·lusionaria dic:

- Vull tornar a la meva vida normal!