Lleials i Immortals

Traïdor

Dient això últim agafa la meva crossa i desapareixem. Noto com ens movem i com em mira vigilant que no em passi res. Tornem a obrir els ulls i ens trobem asseguts, amb les cames penjant estem sobre un edifici molt il·luminat. Es veu tota la ciutat plena de llums i un aire fred fa que els nostres cabells voleïn. De sobte noto que algú m'agafa per darrera. Em giro i la veig, veig la meva germana juntament amb el Bruno i el Guillem. L'Edu m'està entregant!

Com que vaig una mica malament per barallar-me l'únic que faig és llençar-li una mirada assassina al meu vell amic ja que ara no ho serà, com ha pogut?! Tornem a viatjar en l'espai i ens trobem a un lloc diferent que al del mati. Aquest és un edifici més modest tot ple d'oficines i com no, segur que l'han comprat per un preu baixíssim. Entrem i la gent mira als tres nois que somriuen victoriosos. En comptes de portar-me a parlar amb algun cap seu em porten a una sala subterrània i allà m'hi tanquen. Veig que tinc un petit llit on esgotada, em poso a dormir.

Un soroll metàl·lic em desvetlla, ja deu ser de dia. La Martina em treu de la meva cel·la i tornem a pujar. Efectivament és de dia i a fora fa un sol esplèndid. Jo, per això, no estic tan bé, el meu amic m'ha traït. Al entrar al despatx del meu pare em treuen el collar i li donen a aquest que el mira, altre cop:

- Quina coincidència, tu i jo ens veiem sovint filla meva. Per bona sort aquest cop no t'aniràs tan ràpid ja que no ens trobem a la gran ciutat on s'hostatgen els teus amics. Bé, anem per feina. Com ja deus saber el penjoll es pot obrir, deixant a la vista una clau normal i corrent.

Diu això i l'obre. Intento semblar impassible però em quedo una mica sorpresa. Em demana que agafi la clau però tinc una mica de por. Finalment, envolto la meva mà al voltant d'aquell tros de bronze antic. Una imatge apareix davant nostre:

- Després de anys, finalment has pogut trobar la clau filla meva. Avui, abans que el sol es pongui has d'anar al lloc més important per les dues. Et serà difícil però sé que hi podràs arribar. Allà, les dues ens hi trobarem després d'anys-. Veig l'Amanda, deu tenir com l'edat que tenia la meva mare però se la veu molt més ben conservada. Es veu que és una gravació ja que la imatge es talla.

Tothom es queda en silenci. Jo encara tinc els ulls fixos a on havia estat la meva mare, la que no conec de res però els altres anoten coses a fulls. Després em miren, esperant que digui quin és el lloc més important on ens hem de trobar. No penso dir-li's el lloc i veig que si no dic res patiré mal:

- La Mònica és perfecta en això, que li tregui ella el nom del lloc- diu el meu pare.

Sortim del despatx tot desordenat del meu pare i a través dels passadissos, només tenint el dit preparat anem fins a una petita saleta on no hi ha res més que una taula i dues cadires. La dona que tan odio està assentada en una i a mi em toca seure a l'altre. Tots se'n van, em quedo sola amb ella. Aquesta dona em fa por però no per això li diré el lloc, si arribo a saber-lo.

Em dóna una llista amb tot de noms de llocs. Hi ha de tota mena però cap diguem que es pot definir com el meu lloc preferit, el lloc on voler estar-hi sempre. Estem més de dues hores i noto que tinc gana. La meva panxa es queixa. Les dues ho sentim i ella treu un iogurt i peces de fruita que va prenent molt a poc a poc, davant meu. L'olor de la mandarina arriba a mi. No em puc deixar vèncer per una olor!

No em deixarà sortir de la sala fins que tingui un lloc.

- Mira, tenim moltes coses a fer abans anem a aquella visita així que ho podem fer per les bones o per les dolentes- em diu canviant la cara i deixant de menjar- les dolentes pot provocar que et dessagnis i no et presti atenció mèdica així que espavilat una mica bonica perquè tinc més d'una persona que t'odia.

- Saps que si em mates ningú sabrà on heu d'anar no?- li contesto desafiant.

- Llavors que et sembla un pacte, tu ens dius el lloc i et deixarem lliure.

No puc aguantar, ningú es creu això així que tanco els ulls. Al tornar-los a obrir veig en una pantalla de televisió que ha aparegut de sobte a tots, sense la Eli anat al Central Park. Sé que les imatges són reals ja que són d'una càmera de seguretat. El Nico va davant com un nen petit il·lusionat, la visió! Vull marxar d'allà ràpidament, l'he de salvar:

- Si no vols que li passi res al teu amic et recomanaria que em diguessis el lloc. En cas que ho facis podràs veure com ve darrere la Eli per anar a buscar al seu germà, sinó deixaré que ell s'ho passi bé o sigui que ara no ho facis per tu sinó per aquest inútil- em diu.

Tanco els ulls i em concentro, no li pot passar res, no li pot passar res però això no és el que he de pensar, sinó quin és el meu lloc preferit, suposo que estarem d'acord amb la meva mare. No sóc una noia que li hagi agradat ser el centre d'interès per tan un lloc amb molta gent segur que no, tampoc m'agrada el soroll per tan un lloc més aviat tranquil, on a mi m'agradi estar... la biblioteca!