Lleials i Immortals

Ja arriba

El sol comença a pondre's. El dia ha passat molt ràpid. Massa i tot. Veig com deslliguen el Bruno i sembla que ja no pateixi més. De fet s'apropa al Guillem per fer bromes. A mi encara em cau alguna llàgrima. Entro i una mà es posa sobre el tatuatge. Em guia pels passadissos i escales i em fa pujar al pis de d'alt.

Entrem a una habitació tota desordenada i noto com em descorda el vestit. Em giro i veig el Bruno. Vull sortir d'allà però em dóna ordres directes de que no ho faci. Es llença al llit i a mi també. No! El Bruno no pot ser el meu pare!

Noto com les seves mans fredes em treuen el vestit. Veig les seves mans, que s'aventuren fins a tocar el tatuatge. Les llàgrimes cauen pels meus ulls. El miro i veig que s'ho passa bé. Em separo i em poso el vestit. Decidida a baixar a baix on dormo. Al passadís em trobo la Martina que em dóna una habitació.

Em sorprèn aquest gest de simpatia però no ho comento. L'habitació no és luxosa però molt millor que la cel·la on he dormit aquesta nit. M'estiro al llit i les llàgrimes arriben als meus ulls. El Nico, encara no sé on està.

Obro els ulls. La llum del sol m'il·lumina la cara. Miro la gran panxa. Aquests mesos ha crescut molt. He notat molts canvis com per exemple que m'han crescut els pits i em canso molt més. Ja estem al novembre. Han passat molts mesos des d'aquella nit. Des que la meva mare va morir. És una de les coses que més trobo a faltar, a ella. Els meus amics sé que estan vius però no m'han deixat veure'ls el que significa que no sé que ha passat encara amb el Nico. La filla de la meva mare, la que ens van intercanviar al ser unes criatures s'ha unit als Immortals i la illa s'ha tornat molt poblada per la gent que odio.

No em deixen sortir fora la gran mansió ja que només volen protegir a la criatura, un nen. Només surto quan he d'anar a l'hospital i sempre amb el Bruno al costat i el Guillem a l'altre. Em van donar llibres per llegir però me'ls he acabat tots i ara passo l'estona mirant la finestra. A vegades aquest parell m'han utilitzat per fer alguna cosa en contra de la meva voluntat però he après a defensar-me. La meva germana, bé, la noia amb qui he viscut tota la vida, també està embarassada i diuen que donarà a llum aquesta mateixa setmana. Té no més de catorze anys però sé que l'han canviat ja que hauria de tenir vuit comptats. El que no sap ningú és qui és el pare. Alguns diuen que és el Guillem però aquests dos no tenen relació de veritat.

Com anava dient m'he llevat i m'he mirat a un petit mirall de l'habitació. La panxa estava enorme. M'ha caigut una llàgrima al recordar que aquest moment el volia amb algú que m'estimés. Amb algú que m'abracés ara per darrera i ens quedéssim els dos mirant-nos a través del mirall.

Després de dutxar-me i canviar-me he baixat al pis de baix a esmorzar. La gent que està per aquesta enorme casa no tenen por de que fugi ara que vaig amb una criatura al ventre però sé que un cop sigui a fora m'apartaran i no em deixaran moure'm.

Els dos nois em saluden i el meu pare també. Semblen més simpàtics però no em puc deixar enganyar:

- Us volia preguntar una cosa... m'agradaria veure la Martina, quan tingués la nena, a l'hospital- els hi dic. Ara em cau molt malament però després de tot és la meva germana.

- T'hem dit mil cops que aquí ningú és Lleial i si algú ho és es tanca. Si et veuen rondar molt i veuen que nosaltres no fem res possiblement s'encarreguin ells de tu i no vull que al nen li passi res. Portarà la teva sang- diu el Guillem- dient això me'n recordo que t'hem de fer una prova experimental així que quan acabis d'esmorzar el Bruno t'acompanyarà. És una cosa que hem de fer amb la teva sang.

M'han fet més d'un cop proves d'aquestes i em treuen sang així que no pateixo molt. Em bec el cafè i prenc unes quantes torrades i miro al pare del meu fill. Em dirigeix pels passadissos fins anar a una sala. Una sala que mai he vist. Una sala diferent.

Veig que aquesta té més avenços tecnològics. Al centre hi ha una taula on m'hi fan estirar-me. Tanco els ulls. Això no s'assembla a quant em trec sang! Noto com algú s'asseu al meu costat mentre una altre persona em posa un objecte al braç. Un objecte punxegut.

Començo a notar dolor. No dolor pel que em van a fer sinó el nen. El Guillem comença a dir coses però no puc entendre ni una paraula. Provo de mossegar-me el llavi i no parlar però em poso a cridar. M'assec de cop fent apartar a tothom:

- Júlia, tornat a estirar!- em diu el Bruno.

- No, no! El nen! Ja ve!- crido.