Lleials i Immortals

El Bruno, el meu pare?

Em quedo paralitzada, el somriure es desfà. Em llanço sobre d'ell però continua sent més fort i acabo estirada al terra:

- Encara sort que el teu pare et vol viva sinó et mataria jo mateix!

Em tanca a la cel·la on ens hem passat dos dies i corro cap a la meva mare. La seva suposada filla plora sobre les cames de la dona amb qui ha compartit tota la seva vida. Aixeco a l'Amanda i veig que té moltes ferides, en els braços i les cames. També veig un petit trau a la cella. L'abraço fort i ploro una mica, m'asseu:

- No hi ha manera de fugir. Aquests dies ho he provat tot. La meva vida s'acaba aquí però la teva li queda molt per endavant. No provis de fugir, no vull retrobar-te. Quan puguis fugir d'aquí ves on et porti el cor, allà, una bona amiga meva et rebrà i t'ensenyarà a utilitzar els teus poders de fada. Ara per ara continua aquí. La illa és perillosa i ets la primera fada en molts anys així que no ho malgastis. Abans de demà, m'agradaria donar-te una cosa- comença dient. A mi ja em cauen les llàgrimes però em mossego el llavi per aguantar-me- et vull fer entrega de l'anell que m'ha acompanyat tot aquest temps, l'anell que m'ha fet somriure quan ho necessitava. És un anell que a simple vista seva bijuteria barata però si el saps fer servir, les fulles són com ganivets màgics de manera que et poden fer mal només tocant-los. No em farà falta a mi. Tu el pots utilitzar encara, ets molt jove.

M'entrega el seu anell que efectivament sembla el que ella ha dit i representen unes branques amb unes puntes de fulles. No m'atreveixo a tocar-les i després de posar-me'l li pregunto una cosa que va rondant pel meu cap des de fa temps:

- Qui és el meu pare?- pregunto.

- És el que menys m'esperava a que responguessis. Quan ens vam casar ell i jo vam fer un acord amb les famílies ja que era fa molt de temps, de fet van fer un acord els pares. Van anar a veure un gran mag fins i tot pel jurament. Van jurar que mai ens separaríem i que la nostra filla hauria de tenir primer fill amb ell.- em diu sense contestar-me a la pregunta.

Em quedo quieta, pensant que he de tenir fills amb el meu pare! No m'hi poden obligar! Si que me'n recordo algun cop que havien dit d'aquestes curioses tradicions. Es feien fa més d'un segle i per llavors era molt normal entre fades ja que al fer aquest jurament donaven molta més vida a l'home que a la dona. Fins i tot hi havia pares que arribaven a estimar a les seves filles i es casaven amb elles. Això vol dir que la meva mare ja té una edat. Me la miro esperant a sentir la resposta, qui és?

- És... el... Bruno- contesta amb por.

- El meu pare és... el Bruno? El Bruno que jo conec?- no m'ho crec.

Assenteix amb el cap. Me'n vaig fins a un racó a estirar-me al terra. El meu pare és el Bruno? El Bruno és una fada? Aquesta idea em fa fer un petit somriure però de seguida em cau una llàgrima.

No he dormit en tota la nit. Em desperta d'hora la Mònica. No sabia que sabia baixar escales la noia aquesta. Em puja a mi deixant a l'Amanda a baix. Em porta a la seva habitació i em comença a donar roba i a arreglar. No sé per què ho fa així que ho pregunto amb una mica de por. Ella, em diu que vol que estigui guapa per la mort de la meva mare. Tinc ganes de pegar-li un cop de puny i és el primer que em surt. De seguida arriba el Guillem que primer mira a la seva cap que està estirada al terra amb el nas sagnant i després a mi. S'apropa a ella i li atura l'hemorràgia i li diu que se'n vagi, que ell ja em donarà alguna cosa per mi.