Lleials i Immortals

Una nit de Nadal moguda

- Bona tarda a tots, som aquí, un any més per celebrar el Nadal. Aquest cop, més especial, amb les meves filles. Us desitgem els tres un molt Bon Nadal i esperem que tothom tingui menjar a casa. Sabeu, no duraré per sempre, llavors, la meva filla, la Júlia aquí present, us dirigirà i perquè la conec, tot el que jo no he fet possible ella ho farà. Aquest any venim amb una nova i molt bona noticia que alegrarà tot el país i farà allargar les festes una setmana més, dedicades a la següent noticia. La Júlia, d'aquí uns anys, quan acabi els estudis es casarà, amb un dels fills del país veí. Durant aquesta setmana de festa celebrarem amb ganes la bona notícia!

Tothom aplaudeix, a mi, m'està a punt de caure una llàgrima però l'aguanto. Miro a tothom i intento somriure però veig el Ferran que estava escoltant i se'n va. Impulsada. Baixo i corro pels carrers, fins que el trobo. L'abraço ben fort. Li dic que no ho sabia i no ho vull això i de cop em surt que l'estimo a ell. S'atura i em besa amb passió, després d'això els dos sortim corrents, ràpid perquè m'esperen. El seguici continua però aquest cop tancats al cotxe. No miro al meu pare, no m'obligarà a casar-me amb qui jo no vull!

Només arribar a casa, em diuen que m'he de canviar. Sense queixar-me vaig a fer-ho. aquest cop porto un vestit llarg, amb molta tela de color blau marí. Com que em tapa els peus em poso unes bambes normals, sona el timbre, el Josep diu que ningú obrí la porta i m'obliga a anar-hi jo. Tot de nens entren corrents i els seus pares em miren amb cara de disculpa. Es fan les presentacions. Tenen set fills i el més gran, que té dos anys més que jo, serà el meu futur espòs. El sopar és lent i hi ha molt menjar. Tots els adults parlen de política i jo em canso així que em disculpo i m'aixeco. L'Eduard, el gran, em segueix. Em diu que quan ha arribat, un noi l'ha parat i li ha dit que em digués que quan pogués sortís a fora. Canvio el camí i surto a fora. El Ferran, que està assegut a l'escala s'aixeca i em besa. No m'agrada com em toca viure, ho odio:

- He tingut un somni, els metges ens busquen però aquest cop volen que matem a tota la gent de l'escola. No sé per què. Hem de fugir. He descobert que la fàbrica de coixins que vas cremar, era la seu d'un altre grup de gent però aquests són els volen fer-ho bé, no els que fan mal per aconseguir els seus propòsits. Ens hem d'unir a ells, ens ajudaran!- m'ha dit sense deixar-me d'abraçar.

- On estan?- li dic.

- Els metges bojos registrant tota la ciutat i els altres... només t'ho puc dir si véns...estan...

L'Eduard vé per darrera i ens empeny fins a uns matolls, en aquell moment passa un cotxe poc a poc, amb les finestres baixades i amb lots. Callem tot i que tinc el Ferran sota meu, contra el terra. Passen de llarg i decidim sortir, miro a qui ens ha salvat:

- Veniu, ja vaig venir aquesta casa l'any passat, aquests metges són amics del teu pare, entraran a preguntar, a la dreta de l'edifici hi ha cavalls perquè al Josep li encanta passejar, ni han cinc, que cadascú n'agafi un i aneu-vos. Jo vindré a trenc d'alba.

Els dos ens el mirem però no dubtem i comencem a córrer, m'he d'agafar el vestit per no entrebancar-me. El Ferran m'espera per pujar al cavall i m'ajuda. Comencem a galopar camp a través. Ell, viu a un poblet veí, molt petit. Per això també hem de passar per un bosc que al passar nosaltres, tots els animals s'amaguen, fugen de nosaltres fins que veiem unes llumetes que brillen, ja arribem. Comencem a pujar un turó i a la part més alta, es veu un edifici que canalitza molta màgia. Ho noto mica en mica que pugem perquè els cavalls volen i arriben a la porta i continuen pujant. El Ferran es tira i jo darrera seu. Caiem al terra i rodolem.

Miro el rellotge que porto, són les dues. No vull deixar la meva germana sola, al mati hauré de tornar a estar a casa. Una porta s'obre però en comptes de rebre'ns bé, surten dues dones que m'agafen. El Ferran no diu res i entrem. No puc dir que esperava una rebuda sensacional ja que els hi he cremat una central, sé que em costarà convence'ls de que no vull fer-li's mal. Entrem a una sala circular on tot de gent ens mira. No espero que em demanin res, simplement els hi dic:

- Sí, jo us vaig fer mal, jo us vaig cremar la vostra central però m'hi van obligar i no us dic això ara perquè em deixeu, us ho volia dir l'únic que no us coneixia. Sé que he fet mal i no dic que ordeneu a que ho pagui ho dic jo, vull ajudar pel mal causat.

La gent em mira i somriu una mica. Cap sembla el cap de ningú però una dona se m'apropa:

- Júlia, vas anar a aquells metges per saber si eren realitat els teus somnis, vull que m'expliquis, en privat que vas somiar...- em diu.

La gent que m'agafa em deixa i el Ferran, la dona i jo entrem a un despatx. Allà, jo li explico el somni que vaig tenir i ella no para de mirar al noi. Li explico amb detalls, els ulls de suplica, la Mònica rient i jo quieta, sense poder-me moure del lloc. Fins ara només l'havia explicat al Ferran i és molt dolorós, en acabar, se'm cau una llàgrima que me la recullo ràpidament, sense que tinguin temps a veure-la. La Susi, així és com es diu la noia, m'explica que emprendrem un viatge molt llarg, no sap per què. En aquest viatge passarem per mil perills però també coneixerem nova gent. No sap si tornarem els dos vius però desitja que sí, de moment, diu que ens haurem d'entrenar ja que si a sobre els altres ens busquen la cosa està difícil.

Sento les campanes, les cinc passades. Començo a tenir son:

- A veure, us donaré un despatx perquè a canvi de la protecció haureu de treballar aquí. Ara a les festes veniu sempre que pugueu i en horari escolar demanaré que us convalidin algunes hores per venir aquí. Hi hauran nits que us la passareu aquí, com avui. Ferran, tu ja saps la feina que tindràs i tu Júlia vull que tots els noms de persones que se't passin, els investiguis i descobreixis tota la seva vida- diu la Susi.

Ens deixa en els despatxos, cadascú en un, però al costat. Decideixo ordenar-ho tot una mica ja que no sé on està cada cosa. En un prestatge hi ha llibres que després de fullejar-los una mica, em dono compte de que tots són adreces de gent. L'ordinador que tinc a la sala està ple d'aplicacions per aconseguir dades de persones. Miro la hora, les sis! M'aixeco i surto corrents. El Ferran, que em veu també surt li dic que m'he n'he d'anar, sinó no arribaré a casa! Els dos sortim a fora i veig que l'Eduard arribar just amb el drac que fa mesos vaig rescatar. Pujo sobre i m'acomiado del Ferran. El viatge és més curt que amb cavall però igualment llarg:

- Tu, estàs amb aquests?- li pregunto trencant el silenci.

- Sí. Sóc un dels caps, jo vaig iniciar tot- em contesta.

- i... que li has dit al meu pare?- pregunto al cap d'una estona.

- Doncs... li vaig dir que em quedava a dormir a la teva habitació d'aquesta manera sabia que no entraria allà. Van venir tota aquella colla de bojos i el teu pare es va avergonyir moltíssim.

No dic res però tinc ganes de tirar-lo del drac. Elsol ja està ben sortit i es comencen a sentir les primeres veus del poble quanarribem. La finestra de la meva habitació està oberta. Sense donar-li lesgràcies entro a dins i tanco. Sento que piquen a la porta.