Àngel Infernal

5

15:23 i el noi prepotent no ha aparegut, porto 23 minuts exactes netejant l'institut jo sola, i estic molt cabrejada, qui cony s'ha cregut que és?

Entro als vestuaris i em poso a netejar les dutxes, començo a fregar el terra amb força fins que aconsegueixi llevar la capa groguenca, m'aixeco i em dono la volta per sortir però em xoco amb un noi enfadat i caic a terra. M'aixeco i veig al noi tardó mirant-me enfadat.
-No saps apartar-te?! Què cony vols tu ara?!-El miro amb despreci i crido a ple pulmó:
-No em parlis així! El que ha arribat tard, el que m'ha tirat al terra, el que ha estacat aquelles rates mortes a la meva taquilla has estat tu i no deuries de parlar-me així, no m'ho mereixo!-El miro amb fàstic, i surto d'allí tota emprenyada, però per mala sort el tinc a ell xafant-me els talons.
-Qui et creus que ets com per a parlar-me així?!
-Mira gilipolles, no sé ni com et dius, tampoc m'interessa, però deixar estar ja sisplau!-Entro dins d'un quartet per a agafar més productes de neteja, ell entra i tanca la porta d'un cop.-Obri.
-No.
-Què obrigues.
-No.
-No siguis malparit! Obri'm!!!
-Demanam disculpes.
-No! Ets tu el que ho deuria de demanar!-El miro i li dono un cop a muscle.-Demanam disculpes!-Comença a riure's i diu:
-Fas llàstima.
-Perdona'm per ser justa, per voler pegar-li un cop de puny a un idiota, perdona'm per haver-te cridat quan abans ho havies fet tu, perdona'm.
-No cal que t'arrastris tant, ets pesada.
-Obri.-Li dic en cara de pocs amics, és dóna la volta i intenta obrir però no pot.
-Està tancada, no s'obri.
-Què obrigues! Deixa de jugar-me-la!
-No es pot!-L'espento i ho intento jo, res. Començo a caminar d'un costat a l'altre m'estic ofegant, no pot ser possible a mi no, i menys amb aquest personatge, té que haver forma de sortir. Busco alguns possible sortida però res.-Relaxat ens treuran d'aquí.
-Demà? D'ací tres dies? No no ho faran, no puc ser ací, no ho saben ni els meus pares....
-Què et relaxes collons!
-No puc, em posa nerviosa estar ací tancada entre aquestes diminutes quatre parets, em posa nerviosa l'idea de no sortir d'ací temps, i em posa nerviosa l'idea d'estar ací en tu!-Em poso vermella al instant.-No sé ni el teu nom, és patètic.-Em tiro al terra i em poso les mans al cap desesperada, junto els genolls als meus pits i tanco els ulls.
-Rock.-Obro els ulls i el miro, està assegut a l'altra punta amb el cap inclinat cap a dalt, els seus ulls troben els meus i diu:-Em dic Rock, però tampoc és de la teva incumbència.
-Tampoc és just que et sàpigues el meu nom i jo el teu no.
-No sé quin és el teu patètic nom, i tampoc m'importa.
-Ah.
Rock:
Dàlia Campbell, és el seu nom, m'encanta la cara que ja fet quan li he dit allò, s'ha quedat completament blanca, lo millor de tot, és que no sap que he estat jo el que ja tancat la porta amb clau, i que la clau està a la meva butxaca esquerra, ho sé sóc un fill de puta, però val la pena.

Es posa dempeus i puja sobre una taula aixecant el seu mòbil.
-Tinc cobertura! Vaig a cridar a el meu germà.-Comença a marcar el número i li llevo el telèfon de les mans:-Què cony fas?!
-No cridis a ningú.
-I que vols? Que em quedi ací de per vida? No gràcies.-Intenta llevar-me el mòbil i dic:
-Para.
-No, per què vols que pari? Vull sortir d'ací, tu no?
-Sí...
-Entonces....?-Comença a mirar-me als ulls, els seus ulls grisos i grans, sembla que vulguin hipnotizar-me, em recolzi a la paret i dic:
-Sí ens esperem una mica més ens llevaràn el càstig.
-Em dóna igual el càstig! Vull sortir d'aquí! Dóna'm el mòbil.
-No.
-Què me'l donis!
-No!
-Mira prou!-Ve cap a mi i comença a donar-me colps, aixeco el braç per a que no pugui agafar el mòbil, però puja a una taula, em poso a donar bots per a que no agafi el mòbil i de sobte un objecte cau i es sent un soroll metàl·lic.
-No m'ho puc creure.-Diu emprenyada.
Dàlia:
No ho puc creure, serà....
-Ets un malparit, egoista, idiota, prepotent, un merda, eres un merda!-Agafo les claus i obro la porta, en Rock m'agafa la nina i diu:
-Vols esperar-te pesada.-Em dono la volta i dic:
-El mòbil.-Me'l dóna i somric falsament, intento donar-li una patada als seus genitals però m'agafa fortament la cama i diu:
-Vés amb cuida si no vols que et passi res.-És una amenaça? El miro amb fàstic i marxo cap a l'exterior de l'institut, pleno els meus pulmons d'aire i vaig soltant-lo poc a poc.

Miro el cel, encara és gaire prompte, hauré estat allí tres quarts d'hora, entro, agafo productes de neteja i em poso a la feina.

-Ei tossuda.-Em dono la volta i veig al Rock amb les seves bosses d'esport.-Són les vuit de la tarda, o marxes ja o li dic al conserge que tanque l'institut amb tu.-Agafo les meves coses i li dic:
-No gràcies, aquest edifici em porta records no gaire agradables.-M'alça una cella i diu:
-De segur que ansiaves que passara algo més allí.-Em pica l'ullet i la sang comença a bullir-me.
-De segur que ho haveres volgut tu.-Li pico l'ullet torpement i el deixo sol. Surto del institut i em poso a caminar, el meu mòbil sona i l'agafo:
-Sí?
-Dàlia?
-Hola Carla, passa algo?
-No, bé si, pensava que anaves a parlar amb mi pel mòbil.
-Ho sento, ara acabo de surtir del càstig.
-Què? Tant tard? El Rock no t'ha dit que sòls és una hora?-El motor d'una moto fa que em doni la volta i el veig a ell amb un cigarret entre els llavis mirant-me fixament.
-No, no m'ho ha dit...se li haurà oblidat...tinc que penjar, ens veiem demà?
-Val. Passo a recollir-te?
-No, millor passo jo, passa'm la direcció.
-Val, adéu.
-Adéu.-Penjo i vaig cap a en Rock.-T'he doy ja que ets un fill de puto.
-Fill de puto?-Diu alçant una cella.
-Sí, ho ets. Per què no m'has dit que sòls hi havia que estar una hora?
-Perquè demà aniré a parlar amb Mònica per a que ens lleve el càstig de tota la setmana ja que hem fet 5 hores.
-No m'ho crec.
-Bé.-El miro insegura.-Aniré amb tu a parlar amb ella.
-Vaig a cridar-li per telèfon, bé, la meva mare, són amigues i si ella parla amb Mònica de segur que ens lleven el càstig.-Assenteixo insegura i dic:
-Val, gràcies.
-Mira! Si també saps ser simpàtica!
-Mira si també saps ser un cretí!-Somriu i tira el cigarret.
-No ho he demostrat ja?-Em pica l'ullet, es posa el casc i desapareix, un escalfred em recorre tot el cos. Ha estat rar, vull dir, ell no pot ser simpàtic, ell no és així, ho si?
Em poso a caminar fins arribar plegar a casa, al arribar entro a la cuina i em veig als meus pares cuinant.
-Hola.
-Hola.-Diuen els dos.
-Què sopem?
-Peix amb salsa.-Contesta mon pare.-On has estat?
-Estudiant.
-Dàlia em pillat al teu germà, ens ho ha contat.-Diu ma mare enfadada.
-No ha estat culpa meva! Laura és la que deuria estar castigada!
-I per què no ho està?
-Perquè és la neboda de la directora!
-No alces la veu Dàlia.-Diu mon pare.-Tens desset anys, és el teu primer dia i ja t'han castigat, que vols que fem? Ens ho estàs fent pagar per haver-nos mudat? Que passa?!
-Res.
-I llavors?
-Mira no aneu a creure'm de totes formes, així que me'n vaig a dormir.-Em dono la volta, pujo els escalons i entri a la meva habitació, em quedo mirant-la, aquest dissabte em porta molta feina, em desvesteix i em poso el pijama, em renti les dents i m'estiro al llit, a poc poc les meves parpelles comencen a pesar-me, tanco el ulls i em quedo completament dormida.