Àngel Infernal

40

-Dàlia.-Obro els ulls i miro a en Rock, m'acaricia la galta i em diu:-Sento despertar-te bonica, però no vull que els teus pares et tirin la bronca per culpa meva, així que és millor que me'n vagi.
-Oh, si, clar.-M'aixeco, em fa mal tot, i els ulls em piquen com si m'haguessin tirat sal.
-Estàs bé bonica?-Em diu una volta que ja s'ha aixecat i s'ha ficat davant de mi.
-Sí.
-Segur?
-No, però no et preocupis.
-No me'n vull anar, però és lo millor.
-Ho sé, jo tampoc vull que marxis.-Em dedica un dolç somriure i diu:
-Dorm un poc més al llit, si vols avui passem el dia junts i així seguim parlant.
-Et trucaré quan em torni a despertar, no sé qué en diràn els meus pares.
-Clar.-Es dona la volta i obre la finestra, l'aire fred em colpeja tot el cos i els pèls se'm posen de punta.-Adéu.-Diu una mica rar.
-Rock.-Es dóna la volta i em mira. M'apropo a ell, sé que no ho dec fer, sé que ell no vol que ho faci però m'és igual. Junto els meus llavis amb els seus. El petó és dolç i suau, les seves mans agafen la meva cintura apropant-me més a ell. Quan em separi dic amb mig somriure:-Després parlem.-Assenteix, em mira per última vegada i desapareix.

Rock:
Ella. Ella estava plena de dolor, de culpabilitat. Ella plorava i plorava. Em mata veure-la plorar. Els seus llavis no deixaven de tremolar. Volia que deixés d'estar així. Volia besar-la, abraçar-la, i, l'únic que vaig fer és quedar-me en silenci, de segur que déu pensar que sóc un gilipolles.

La seva història és dolorosa. El seu primer amor i, davant d'ella mor. No vull ni imaginar-m'heu. Ella es creu que té culpa de tot, però no tenia culpa de que el seu nòvio tingués desequilibri mental, era un assetjador, li feia mal, ella li va parar els peus i ell va tenir un accident, són coses de la vida, ella no hauria pogut fer res. Les seves paraules em dolen quan les recordo i les penso.

-Rock, acabes de entrar per la finestra?-Diu la meva mare des del passadís amb els ulls entretancats.
-Sí, quina hora és?
-Les sis i mitja, has pogut dormir?-I de sobte caic. Miro a la meva mare i aquesta s'apropa i em diu preocupada:
-Què passa? Estàs bé?
-Mamà, no he tingut cap malson.-Em somriu amb llàgrimes als ulls.
-M'estàs mentint?-Nego amb el cap.-Has vist, ja et vaig dir que algun dia ho superarien, vine petit.-Em dóna una tendra abraçada, ens separem i diu mirant el meu llit:- Però on estaves, el llit està fet, no has dormit?
-Sí, és... és una llarga història, però ara necessito dormir.
-Val, petit, bona nit.-Surt de la meva habitació, em llevo la roba i m'estiro al llit, tanco els ulls i tot es torna obscur...

-AAAAAHHHHHH!!!!!!-Obro els ulls, la meva mare entra corrents a la meva habitació i diu:
-Estàs bé?
-No!-M'aixeco del llit i em tanco al aseo, em llavi la cara, per què cony han tingut que tornar els malsons?! Surto del aseo i la meva mare diu:
-On vas dormir ahir?
-Ahir, després de que Dàlia estigués ací vaig anar a casa seva.
-Els seus pares ho saben?
-No, vaig entrar per la finestra.-Tanca els ulls.
-Ho sabia. Per què m'ha sortit un noi tan rebel? Últimament no m'han trucat del institut, s'han acabat les idees per a fer bromes?
-Al contrari, estem plantejant algo, infalible.-Dic amb sarcasme.
-Bé, però, per què vas anar a casa la Dàlia?
-Mamà, parlem en un altre moment, em tinc que dutxar, i pot ser no dino ací, val? T'ho contaré, ho juro.-Corro cap al aseo, em llevo la roba i començo a dutxar-me.

Dàlia:
Obro els ulls, agafo el mòbil i miro l'hora, 9.31 a.m. m'aixeco del llit, em poso la roba d'esport i surto al carrer.
-Heey!-Em dono la volta i veig a en Chris i a en Pau.
-Hola.-Els dono un abraç a cadascun i dic:-Ens porteu l'esmorzar?-Miro la capseta de plàstic plena de dònuts.
-Sí, però tu vés al correr, ja veurem si te'n guardo algun.-Diu en Pau burleta.
-Pau...-L'amenaço.
-Pots menjar-ne, però si avui perdeu oblidat de tornar a agafar-ne.
-Què? Avui jugues?-Diu en Chris emocionat.
-Ehh? Sí.
-I per què ningú m'ho ha dit?!
-És suposa que en Pau ho sabia, parla-ho amb ell, jo me'n vaig a còrrer.-No espero cap resposta, començo a correr tot el més ràpid possible.

Sentir l'aire colpejant-te-la cara és reconfortant, sentir com tota la teva ràbia s'evapora a mesura que acceleres el ritme. Necessitava córrer més del que em pensava, sempre m'ajuda a relaxar-me, a concentrar-me, inclòs abans d'un examen.

Unes hores més tard arribo a casa meva amb el cos ple de suor. Entro a la cuina i veig al meu pare, a en Pau, en Chris i a la meva mare. Em llevo els auriculars i dic en veu baixa:
-Hey.
-Quan has anat a correr?
-A les nou i mitja.
-Són les dotze.-Diu el meu pare.
-Necessitava córrer.-En Pau em mira i em xiuxiueja:
-Estàs bé?
-Ehh? Ssssi.-Li tinc que dir que li ho vaig contar tot al Rock? No, serà millor que no.
-Menja, sinó et desmaiaràs.-Assenteixo, agafo un dònut de xocolata i me'l poso a la boca.
-A quina hora tens que estar al camp?-Pregunta la meva mare.
-Ja aniré jo sola, no cal que m'acompanyeu a tots els llocs.-Em dono la volta i vaig amb el pas accelerat a la meva habitació. Agafo el mòbil i truco a en Rock.
-Dàlia? Estàs bé? Vols que vagi a per tu?
-Estic bé, vaig a dutxar-me, vols fer algo? No sé ahir...
-Sí, tranquil·la, tu preparat, jo a la una i mitja vaig a per tu, si?
-Sí, gràcies.
-De res, adéu.-Penjo i vaig a la dutxa. L'aigua tíbia neteja la suor, la brutícia, ho neteja tot. Quan surto del aigua envolto el meu cos amb una tovallola, obro l'armari, agafo unes poques camises i uns pocs pantalons i els deixo sobre el llit, miro per tot i al final em poso:

Em faig una cua alta, em poso unes converses blanques i baixo al saló.
-On vas?-Diu en Pau mirant-me amb el seny arrufat.
-Tinc plans. He quedat amb en Rock.
-Amb en Rock?-Pregunta en Chris mirant-me detingudament.-En Thompson? Aquell que va ser l'únic que es va quedar esperant fóra mentre acabaves de preparar-te, oi? És eixe noi?
-Sí.-Dic.-Passa algo?-Dic alçant una cella.
-Tinc la sensació de que digui el que digui seguiràs volgent anar a dinar amb ell.-Diu el millor amic del meu germà amb una cella alçada.
-Tens la sensació correcta, adéu.-Els miro per última vegada i em quedo esperant fora.