Àngel Infernal

52

Quan ens separem em mira i diu:
-Com està la teva mare?
-Bé, no deixava de tremolar...-Dic mirant al terra.-Em dóna ràbia saber que jo sóc el que ho ha causat tot, sóc un desastre.
-La teva infància va acabar molt prompte, ho vas passar malament, no et vas queixar mai, ara és normal que t'afecti, el més curiós és que sòls estàs preocupat de fer mal a la gent en compte de fer-te mal a tu.
-Sí, i què? Un sempre vol el millor per als altres.
-Sí, però tens que ensenyar-te a voler-te a tu mateix.
-A partir dels quinze m'he estimat massa a mi mateix, no creus? Anava a furtar, em clavava en baralles, insultava a tothom, em tirava a una noia diferent cada nit, m'emborratxava...
-Però vas parar.
-Sí, però no ho vaig fer per mi, ho vaig fer per la meva mare.
-I per ella.-El miro i em somriu.-Des de fa uns mesos no has tornat a ser el tu d'abans, el maleducat, el hipòcrita, has...has canviat per a millor...i sense conèixer a eixa noia m'agrada que estigui amb tu.
-Em fa millor persona.
-Sí. No deixis que s'escape Rock, perquè si ho fas et penediràs tota la vida.-El miro assustat.-Jo vaig estar a punt de perdre-la.-Diu mirant a la Carme que està a l'altre costat de la finestra abraçada a la meva germana.-Vaig a estar a punt, però li ho vaig demostrar, li vaig demostrar que l'estimava, i espero que tu facis el mateix amb...
-Dàlia.
-Tinc ganes de conèixer-la, sòls l'he vist una vegada, quan va pujar al seu cotxe ahir a la nit, anava amb la cara plena de llàgrimes, tenia el cos tremolant, va agafar el seu cotxe i la vam seguir. Ens vam estranyar quan va parar enmig d'un descampat desert, però ens vam estranyar encara més quan va començar a còrrer, i no saps com corre la condemnada, a tots ens va costar agafar-la. I tots, però tots, ens vam quedar gelats quan vam arribar. Estàveu tots dos, agafats, abraçats i plorant. Ahí, ahí va ser quan ho vaig veure...ha estat la primera vegada des de què en Joseph va marxar que t'he vist plorar Rock...no saps...-Li cau una llàgrima i diu:-Mai tornis a desaparèixer...ens fas massa falta.
-Ho sé.
-Tete!-Ens donem la volta, la meva germana dóna un salt i es penja del meu coll.-Anem a menjal?
-No tinc gana petita, vés a menjar amb la Carme.
-Vull menjal amb tots.
-Doncs anem rateta.-Diu l'Arnau donant-li un suau petó al front. Entrem a dins i ens asseiem a la taula d'abans, mentre la meva germana menja nosaltres xarrem sobre tot. Una vegada el plat buit ens despedim i ens anem. Quan estem per la carretera la meva germana em diu:
-Lock.
-Dis-me tata.
-Pel què te'n vas anal? No ens estimes?-Em quedo gelat davant la seva pregunta. Poso l'intermitent, arrimo el cotxe a un costat i pari. Baixo del meu seient, obro la porta del costat de la meva germana i m'assec al seient del seu costat.
-Us estimo amb tota la meva vida.
-I pel què te'n vas anal?
-Perquè sóc un estúpid.
-Tenia pol pel la mami.
-Ho sento petita, et prometo que no tornarà a passar.
-Sí necessites plolal pots plolal amb mi, no li ho dilé a ningú.-Somric.
-Necessite un somriure oscat.-Em somriu deixant-me veure els buits de les seves dents ja caigudes, somric.
-Ets la nena més guapa del món.
-Ja.
-No t'ho tinguis tant cregut!-Dic rient, riu i em xiuxiueja:
-Podem fel-li una festa a la mami?
-Una festa per què?
-Per aguantal-te.
-Touche.
-Podem anal a casa? Vull fel nona.
-Clar, ara anem.-Li dono un petó i torno al seient conductor. Minuts després ja som a casa i ella ja està dormida, la agafo deixant el seu cabet recolzat a la meva espatlla, la deixo estirada al seu llitet i surto de la seva habitació.
-On heu anat?-Em dono la volta i veig a la meva mare al seu despatx amb la porta oberta revisant informes. Vaig on és ella i dic:
-Al bar de la Carme.
-Has menjat?
-No, amb el que tu m'has preparat m'he quedat ple.
-Estava comestible?-Pregunta mig rient.
-La veritat és que no, però preferia menjar-m'ho a tirar-ho.-Amb uns papers em dóna un colp al cap.-És broma, estava tot boníssim.
-Cuinar no se me dóna molt bé.
-Però exercir de mare sí.-Els seus ulls troben els meus, agafa les meves mans i em diu:
-Petit...tot sortirà bé, ja ho veuràs...
-No va a despertar-se mai, veritat?
-Rock...
-Sòls contesta'm, sisplau... dis-me la veritat...
-Els metges el veuen en un estat molt crític, creuen que si desperta és quedarà com un vegetal...
-Saps el pitjor de tot?-Els seus ulls em miren preocupats.-No sento llàstima per ell. No en sento gens. Sé... sé que no està bé el que vaig fer... però...ell era un monstre...i sincerament preferixo que estigui així... és la millor forma per a que no faci mal a ningú... perdona'm.
-Ja estàs perdonat petit.
-Mai t'he demanat perdó per el que li vaig fer a ell.
-A mi m'és igual si es queda així tota la vida..ens va fer mal...molt de mal i no es mereix més...
-No em refereixo a això.
-I llavors? A què et refereixes?
-T'estic demanant perdó per no haver-te contat mai perquè l'he deixat així.
-Sempre he pensat que no estaves preparat.
-I no ho estic...no t'ho puc contar encara...no puc...
-No passa res petit, sé que acabaràs contant-m'heu.
-Ho faré, quan em senti capaç de contar-t'ho.
-N'estic segura d'això.-Em somriu i em pregunta:-Avui tens plans?
-Ehh? Sí...
-Què tens pensat fer?-Em rasco el clatell i dic mirant al terra:
-Volia parlar amb la Dàlia.
-Encara no has parlat amb ella?
-No.
-I puc saber de què vas a parlar-li?
-Mira primer que tot no em facis carasses, no tampoc alces les celles de manera repetitiva.-Riu.-L'estimo. I li ho vull fer saber.
-Rock...mai abans havies tingut xicota, així que deixa'm donar-te un consell.