Àngel Infernal

12

Dàlia:
Començo a donar-li cops de puny al coixí. És un impresentable, mai li ho havera fet jo, l'odio, l'odio amb totes les meves forces.

La porta s'obre i apareixen la Carla i la Gemma.
-Què feu aquí?
-Hem vist la teva baralla amb en Rock, és un cretí.-Diu la Gemma.
-Sí, hem parlat amb la teva mare i li ho hem explicat tot, segueix sense deixar-te anar a la festa però avui pots sortir per la tarda.
-No tinc gaire ganes, ho sento. A més, tinc que fer molts feina ací, aquesta habitació la tinc que posar al meu gust, canviar el matalàs, pintar les parets, acabar d'organitzar-me l'armari, organitzar-me l'aseo... són moltes coses, també volia estudiar, fer apunts...
-Podem ajudar-te.-Diu la Gemma.
-Un altre dia millor, val?
-Persupost.-Diu la Carla.
-Nosaltres anàvem a dinar al parc que està a prop de la mar, allí hi han cafeteries, pizzeries, geladeries...de tot, si vols algo ens truques.
-Val, adéu.-Es donen la volta i desapareixen, em poso una camisa de tirants grisa que deixa el meu melic al descobert i un pantalons de xandall llargs i grisos. Em faig un niu de pardals i m'estiro al llit. De sobte es senten dos cops a la porta.-Passa.-Apareix la meva mare, s'asseu al meu costat i diu:
-Com és que no has volgut anar amb les teves amigues?
-Tinc massa coses per a fer.
-I estar estirada al llit sense fer res és una d'aquestes.
-Sí has vingut per a donar-me un altre sermó, perdona'm per allò que ha fet, si?
-Ei, para noia. No he vingut a dir-te res, sòls estic preocupada per tu, últimament estàs més apagada de lo normal, sé que no t'agrada aquest lloc...
-Què no m'agrada?-L'interrompo.-L'odio, odio aquest lloc, si pogués me'n tornaria a Anglaterra amb la tieta, allí era feliç, ho tenia tot, i ací no tinc res.
-Dàlia, al principi és complicat, tens que adaptar-te...
-No em refereixo a això, allí almenys podia plorar davant la seva làpida, i ara? Abans estava més a prop de tot, i ara m'heu allunyat de tot allò que he estimat amb totes les meves forces. La meva pregunta és, ho heu fet a postes?
-Què dius Dàlia? Com pots dir-me això?
-Oh, no ho sé, per què tenies tantes ganes de marxar?!
-Vols que et digui la veritat?! Doncs sí hi vaig fer per tu. Perquè allí estaves esfondrada, estaves tant malament Dàlia, t'ofegaves i no sabia què fer, aquesta oportunitat va sortir i la vaig acceptar sense pensar-m'ho, va ser per tu...
-No em venguis la moto, ho vas fer per tu!
-Estàs equivocada Dàlia, molt equivocada, i em dol que pensis això.-Dit això desapareix i em deixa a soles amb un immens buit al meu pit, em quedo al terra asseguda, em poso els auriculars i em quedo escoltant la música mentre les hores passen.

Rock:
La deixo dins del llit, li acaricio la galteta dreta i somric, m'aixeco del llitet i surto de la habitació, vaig a la cuina i m'assec al taburet de l'illa.
-Està dormint?
-Sí. Com es que està avui ací?
-Tenim un permís per a que es quedi un dia i dormir, demà tornarà i fins al judici no sabrem res més.
-Sí no aconsegueixes la custòdia, no la podrem veure més?
-Sí no aconsegueixo la custòdia faré el que calga per veure-la, i per a que la vegis, si? Per cert, tu no deuries d'estar amb en Pol i en Travis, aquest és el primer cap de setmana desde que has tornat, vés a divertir-te.
-No, prefereixo quedar-me.
-Estàs bé petit?-M'acaricia les galtes i dic:
-Sí, sòls tinc massa coses al cap.
-Doncs vés-te'n.
-A on?
-On anaves quan tot anava malament, on anaves per a estar sol i desfogar-te?-Solta la meva cara i em somriu:-No t'esperaré desperta.-Em somriu, es dóna la volta i desapareix. M'aixeco del taburet i surto per la porta principal. Començo a caminar, fins a arribar al lloc on tantes voltes he cridat i he plorat.

Dàlia:
Surto per la finestra i me'n vaig corrents. Necessito estar sola, meditar, necessito urgentment quedar-me en un lloc callada sense fer res i pensar.
Quan arribo a la platja m'assec a la sorra i observo la lluna, me la quedo mirant, els genolls es junten amb el meu pit i els envolto amb els meus braços i miro el cel que està replet d'estels.

L'aire fresc fa que els pèls se'm posen de gallina, em mossego el llavi inferior i observo com les ones venen i tornen. Ninguna casa té la llum encesa, tot està obscur, sòls estic il·luminada per la lluna que està gaire plena, tanco els ulls i dic amb veu baixa:
-No saps la falta que em fas...
-De segur que està orgullós de tu.-Em dono la volta i veig al meu pare amb un somriure melancòlic, sento una fiblada al pit i em poso a plorar, el meu pare s'asseu al meu costat i m'abraça, em dóna petons suaus als cabells, els meus gemecs cada cop són més freqüents, sòls noto dolor i més dolor, els meus ulls no aconsegueixen veure res per les immenses llàgrimes que cauen per les meves galtes.-Tranquil·la petita, estàs aquí amb mi, no et passarà res.-Em separi d'ell i dic amb la veu tremolosa:
-Tinc por papà. Me'l sento més lluny cada dia, necessito sentir-lo prop, és l'únic que em dóna suport. Vull tornar a Anglaterra, ací no sóc feliç, sisplau papà tornem...sisplau...
-Dàlia no podem fer això. Tot el que hem fet ha estat per tu, necessitaves allunyar-te, allí t'ofegaves...
-És ací on m'ofego papa...no puc respirar...no ho entens.
-Ets tu la que no ho veu, desde que hem arribat, desde que has conegut a eixes amigues teves o a algú més no ho sé has canviat per a millor. No tenies eixos ulls apagats, ni et tremolaven els llavis, estàs millor ací.-Nego amb el cap.
-Deuries d'anar amb la mama, no vull que es preocupi.-Sospira, s'aixeca, em mira amb llàstima i desapareix, quan estic completament sola solto un gemec, em cubro la boca amb les mans tremoloses i tanco els ulls.

Rock:
M'assec a la sorra, miro el cel replet d'estels, em poso les mans als cabells i tanco els ulls.
La primera imatge que em ve al cap són aquelles mans, les mans que tant m'han pegat, després els ulls, eixos ulls que mai han pogut mirar als meus, i llavors el seu rostre després d'allò, el seu rostre ensangonat amb els ulls inflamats al igual que els seus llavis i nas. Apreto els punys amb tanta força que no noto el mal, després la imatge que apareix és la meva mare prenyada i l'arribada d'aquell malparit, està molt enfadat, obro els ulls intento que les imatges desapareixin però les imatges no deixen d'aparèixer, cada còp més violentes, m'aixeco bruscament, els meus dits s'enreden amb els meus cabells, dono voltes sobre mi mateix, la meva respiració cada còp és més accelerada li dono un cop a la papelera i aquesta cau al terra trencada. Miro al meu voltant, no hi és ningú, segueixo sentint-me ofegat, miro al cel i em poso les mans a la cintura, intento calmar la respiració, però no puc, necessito trencar algo. Em poso a caminar, però quan escolto un gemec em quedo paralitzat, la veig a l'altra punta, les seves mans tremolen quan es cobreix la boca, els seus ulls s'obren i miren l'horitzó, s'aixeca del terra i bruscament llança una pedra a la mar, o fa amb tanta força que cau al terra plorant vaig corrents cap a ella i li agafo el braç, alça el cap i em mira als ulls, en els seus puc veure soledat, tristor i por, molta por, l'aixeco a poc a poc i retrocedeix, em mira amb els llavis tremolosos, es queda mirant-me fixament als ulls, mai ningú ha estat capaç de mirar-me als ulls tant intensament, apreto els punys, odio veure-la així, el cabreig comença a expandir-se per tot el cos i me'n vaig lo més ràpid possible. Al cap d'uns minuts arribo a un gimnàs d'un vell amic, vaig cap al sac i començo a donar-li còps de puny fins tindre els artells plens de sang.