Àngel Infernal

8

-Què passa?-Diu ma mare confosa.
-A mi? Res.
-I per què tanques d'eixa manera la porta.
-Estic bé, si? Sòls una mica irritada per les classes, tinc molta gana, això és tot.-Pujo els escalons i em tanco dins la meva habitació, deixo la motxilla sobre l'escriptori i em poso a donar voltes, li dono un cop de puny a la paret i caic al terra, la mà em fa molt de mal, intento no cridar, però el meu pare entra asustat:
-Ho has sentit? Has estat tu?-Desvia els seus ulls cap a la paret de darrere de mi:-Dàlia et mato, com has trencat la paret?!-Està enfadat.
-Jo no he...!-Em dono la volta i veig un forat a la paret.
-Tu no ho has fet?!
-Perdona'm, pensava que no l'havia trencat, estava... perdona'm...-Abaixo el cap i em poso les mans al cap, m'aixeco del terra i em tanco a l'aseo, de seguida el meu pare obri la porta:
-Ei petita, que et passa?
-Res.
-Et conec...
-No em preguntes, si? Estic cansada, irritada, emprenyada, malhumorada, però és sòls perquè ha estat un dia pesat.-Segueix preocupat.-Vull estar sola.-Es queda mirant-me.-Necessito estar sola.-Sospira i surt de la meva habitació, nego amb el cap i em quedo mirant el forat desde l'aseo.

Hores després surto de la meva habitació, no he dinat, la gana havia marxat corrents com jo aquest matí. Quan entre a la cuina els meus pares estan xarrant i rentant els plats.
-Hola.-Dic, m'assec al taburet i comence a parlar.-Aquest cap de setmana un noi fa una festa, puc anar? No aniria sola, la meva millor amiga Carla i la meva amiga Gemma també vindrien amb mi, i...
-No.-Diu ma mare donant-se la volta.
-Com? Què? Per què?
-El teu comportament aquests dies ens està cansant, i no tens tres anys Dàlia, ja ets una dona, demostra-ho, no pots fer que et castiguin el primer dia, ni cridar, ni venir a les tantes sense avisar, no, això s'ha acabat. No sé perquè t'ho vam permetre allí.
-Doncs jo t'ho diré, us feia llàstima.
-Dàlia...-Adverteix el meu pare.
-No papà, no sóc tant tonta com es penseu.-Em dono la volta i torno a la meva habitació, truco a la Carla i de seguida l'agafa:
-Ei, hola Dàlia.
-Hola, no em deixen anar a la festa, ho sento.
-Merda, tenia moltes ganes d'anar en vosaltres.
-Pot ser la Gemma vol anar-hi.
-Sí tu no vens no voldrà, ja ho ha dit avui al insti.
-Ho sento.
-Tranquil·la, vols anar a fer algo ara?
-Estic castigada.
-Òstia tia estàs més ocupada que jo!
-Et prometo que la setmana que ve serà diferent.
-Doncs ja vull que arribi.
-I jo, tinc que deixar-te, adéu dolça.
-Adéu guarra.-Somric i penjo, em quedi estirada mirant el sostre, i de sobte una idea apareix per art de màgia. M'aixeco i m'assomo per la finestra, de fons puc veure el mar, i avui fa un dia genial, obro la finestra i baixo per aquesta.
De la meva a casa fins a la mar sòls hi han pocs minuts, quan arribo no hi ha gent, està deserta, és obvi són les 15 del migdia aproximadament, em llevo la roba quedant-me amb roba interior morada, em poso a correr i em tiro de cap. L'aigua està fresca, i noto com el meu cos es relaxa, tanco els ulls i deixo anar un sospir, miro al meu voltant, ningú és dins la mar, començo a nadar d'un costat a l'altre fins notar els meus músculs cansats, surto de l'aigua corrents i me la quedo mirant, somric, em poso les mans a la cintura, alço el cap i tanco els ulls, solto tot l'aire acumulat als pulmons, em sento bé, desde fa temps em sencer relaxada.

Quan el sol comença a amagar-se em poso la meva roba i me'n vaig cap a casa. Quan estic anant em dono compte de que hi ha un espècie de parc gegant amb rampes de skate, parades de gelat, i inclòs cafeteries petites, la olor a carn a la brasa invadeix les meves fosses nassals i el meu estómac comença amb rugir, em poso a caminar finas a plegar a casa. Començo a escalar per la paret i entro per la meva finestra, quan estic ja dins la tanco i baixo els escalons, entro a la cuina i em menjo un plat de pasta que aquest migdia ha sobrat, m'assec a la cadira de l'illa i em poso a menjar en silenci.

Al cap d'unes hores tota casa està neta, la meva habitació impecable, els meus deures fets, els meus apunts acabats, i, ara em trobo estirada sobre el llit sense saber que fer.
-Dàlia Campbell!-La veu irritada de la meva mare fa que em sobresalte.-De veritat? En sèrio et fas això?
-El què?!
-T'has saltat el càstig! Estaves castigada durant una setmana, no un dia! No m'ho puc creure..!
-Jo tampoc...-Xiuxiuejo.
-No tornaràs a sortir mai!-Dona una portada i solto un crit.
-Collons!-Aquest lloc està maleït, ho odio tot, és horrorós, i en part és per en Rock, es culpa d'ell, i penso venjar-me. Aquest noi no sap qui és Dàlia Campbell. No sap que en l'antic institut en tenien pànic, no per ser com la Laura, al contrari sempre estava en baralles, m'escapava de casa, sempre estava castigada, i tot va començar per aquell accident, aquell puto accident que em ve a la mente tots els dies, ell no sap lo mal que ho he passat, les llàgrimes que he soltat, els gemecs que han sortit de mi, els atacs de depressió que he patit, no sap que no sóc com les demés no estic disposada a aguantar-lo, i menys aguantar com es burlen de mi, ell no sap res de res, i espero fer-li-ho saber prompte fent una de les meves.