Àngel Infernal

22

Dàlia:
-Dàlia, pots anar a donar-li aquest pastís a la senyoreta Thompson?-Assenteixo, agafo el pastís i surto al carrer. Tinc pensat en deixar-lo al terra amb una noteta diguent que tenia pressa, seré massa maleducada? No li vull veure la cara a aquell impresentable, bé, pot ser si que vulgui però el que em va dir em va fer mal, molt de mal.

Quan estic davant de la seva porta toco el timbre. Al cap d'uns segons Valèria obre la porta, quan em veu ve corrents cap a mi i m'abraça.
-Hola petita! Com estàs?
-Bé, fa temps que volia dil-li al Lock de anal a jugal amb tu, pelò mai vol.
-Oh, no passa res. Pots donar-li aquest pastís a la mami? Si pregunten ho ha portat Dàlia de part de la seva mami, si?-Assenteix, em dono la volta i me'n vaig el més ràpid possible. Quan arribo a casa vaig corrents a la meva habitació i truco a la Carla.
-Hey!
-Carla, pots vindre ara a casa meva?
-És clar, estic allí en 10 minuts.
-Val, adéu.-Penjo i espero estirada al llit, al cap d'uns minuts el timbre sona, vaig corrents i obro la porta.
-Hola.-Diu la meva millor amiga, la agafo de la mà i la arrastre a la meva habitació, s'asseu al llit i dic:
-No vull ni que em folli, ni que perdi el cap per mi ni res. Vull que m'ajudes a tallar la nostra relació.
-Què? Para, què dius?
-No vull ser més amiga d'en Rock, i necessito la teva ajuda.-La porta de sobte es sent obrir-se i em dono la volta, veig a un Rock amb els ulls apagats mirant-me confós i enfadat, riu sarcàsticament i se'n va tot emprenyat. Vaig darrere d'ell corrents i dic:-Para, Rock para.-L'agafo del braç i para.-Sé que estàs confós... deixa'm explicar-te tot...
-No vull que m'expliquis res, volies que la nostra amistat acabara, perfecte ho acabes d'aconseguir. Encara que el menys trist és que no érem amics, ens odiavem, recordes? Doncs tranquil·la, seguirà siguent així.-Dit això se'n va donant una portada. Li dono un cop de puny a la porta i torno amb la meva millor amiga.
-Què cony passa ací?
-No ho sé! Ell és un gilipolles, és bipolar! Canvia contínuament d'humor, pot ser carinyós i de sobte un gilipolles. M'afecten les nostres baralles i era per això que volia tallar la nostra relació...
-Volies?
-Ara ja està fet.-La Carla s'asseu al meu costat i m'abraça, quan ens separem xiuxiueja:
-Tot s'arreglarà, si? Sòls necessites un poc de paciència.
-Sóc mala, com he pogut pensar en això?! Joder!-Em poso les mans al cap i dic:-Ojalà res d'aixo havera passat.

Dues hores més tard la meva millor amiga se'n va i jo me'n vaig a dormir sense menjar res.

Rock:
Sòls de pensar-ho m'agafen ganes de trencar algo, per què cony ho fa?! Ara ha estat ella la que l'ha cagat! Què jo tinc canvis d'humor bruscs?! Mentida! Bé, a vegades sí, però no té el dret de fer això. La odio.

Vaig al gimnàs del Arnau i  em poso a donar-li cops al sac. Quan porto tres hores donant-li cops agafo el meu mòbil i truco a un altre vell amic:
-Thompson per a quant?
-Aquesta nit, em dóna igual el contrincant.
-Tots et tenen por, no sé si hi haurà algun disposat.
-Garret no em fotis òstia, ho necessito!
-Val, buscaré a algú, vine a les 11:30, si?
-Gràcies.-Penjo i me'n vaig a casa, agafo una bossa d'esport i em poso dins d'aquesta una botella d'aigua, una tovallola i alcohol. Em poso una camisa de tirants negra i uns pantalons curts de xandall del mateix color, agafo el mòbil i els auriculars i surto de casa.

El trajecte fins al bar Sweeties no és gaire llarg. Quan entro dins del bar en Garret apareix i em fa una senyal per a anar al soterrani. Quan apleguem hi ha molta gent, molt em donen una palmadeta a l'esquena, altres criden el meu nom artístic:Scott.
Quan entro dins dels vestuaris deixo el meu mòbil a la bossa d'esport. Em miro al mirall i apreto els punys. La gent comença a cridar. Ja comença.

-Aquesta nit un noi de Miami tindrà de contrincant a un de Denver!!!!-Tots comencen a cridar exageradament.- El novat es fa cridar EL LLOP DE DENVER!!!!-Tots comencen a riure pel ridícul nom i el nen es posa tot roig.-I el noi de Miami, el que tantes baralles ha guanyat, el que es capaç de deixar a algú inconscient en menys de tres segons, ell és:SCOTT!!!!!!!-Tots aplaudeixen i criden entusiasmats, quan li miro la cara al meu contrincant aquest em mira amb fàstic. Apreto els punys enfadat i de sobte sona el Ring donant entrada al combat.

El noi s'apropa a mi i intenta donar-me un cop de puny a la cara, però l'esquivo i li colpejo a la cara amb el seu propi puny. Es tira enrere quan veu que comença a sortir sang del seu nas, em mira enfadat i intenta tornar a golpejar-me, però li dono un cop de puny a la pendis i un altre a la galta i aquest cau al terra inconscient.

La gent crida el meu “nom” en forma de cançó, xoco el puny amb en Garret i me'n vaig als vestuaris. Quan ja ha passat almenys mitja hora en Garret apareix i em dona un sobre amb diners.
-Molt?-Pregunto.
-Tres cents setanta. Ha estat molt bé.
-Massa avorrit.
-Ningú s'atreveix a ser el teu contrincant, tens ací un historial no gaire bonic.
-Tampoc és per a tant.
-Vas deixar a set persones inconsistent per què et van preguntar per el teu nom artístic.
-Mira Garret ja he cobrat, tu també, deixa de calfar-te el cap, si? Au, me'n vaig.-Dit això me'n vaig a casa. Quan arribo a aquesta pujo a la meva habitació, conte els diners, els guardo, m'estiro al llit i tanco els ulls fortament.