LET'S RUN AWAY

La meva vida després

Després de fer la nostra entrada triunfal com cada matí, tontejar amb el capità de l'equip de futbol, també anomenat Xav ( el meu novio), entrem a classe.

Quan ja ens hem tragat des tres primeres hores del matí, el director entra a classe amb un posat seriós. Ja l'haurà liat algun dels macarres, com sempre, però em sorprèn quan diu el meu nom.

— Abigail Curtos, l'han vingut a buscar, surti de l'aula.

Normalment quan ve el director a buscar a algu a classe personalment és perqué ha passat alguna cosa grssa. '' Serà per pintar el mirall de lavabo de nenes amb pintallavis. Només una setmana d'expulsió, i llestos''. Quan surto de l'aula, el dire tanca la posta i em mira. Després em porta a secretaria, on es veu que també ha cridat al Pol. Quan el veig, les nostres mirades es creuen, però no són com les de sempre, em sembla que ens demanem ajuda mutuament.

Uns minuts més tard, veiem que el pare s'acosta pel passadís, i ens aixequem els dos alhora. Està trist, és com l'avi, se li marquen molt les expressions a la cara. Te els ulls vermells i inflats, ha estat plorant.

Quan arriba a nosaltres, ens mira, i ens abraça. Ens abraça molt fort. M'estic començant a preocupar, el pare no plora mai, només quan va morir l'avi.

—Papa... —Però ell no contesta. Només em mira, i li començen a brillar els ulls fins que li cau una llàgrima.

—La... la vostra mare acaba de tenir un accident amb l'autobús que agafava sempre per anar a treballar.

El temps es para. La sang se'm gela i no em puc moure. Només puc veure com el Pol cau de genolls a terra i el pare s'acotxa amb ell. Els dos ploren. Ploren molt fort, però jo no puc. Ha de ser una broma, la mare està viva, la mare està viva amb el seu somriure cada cop que em veu entrar a casa. Amb la seva cara de dormida pels matins, i amb els ulls grans quan em demana que la maquilli perque surt a sopar amb les amigues. La meva mare, la que em ve a dir bona nit, em tapa amb la manta i em fa un petó de bona nit està viva. Ha d'estaro. La mare amb la que he discutit aquest matí i quan li he dit que l'estimava ha somrigut està viva. Ha d'estar-ho.

La motxila cau quan començo a correr. Les sabates de tacó es queden lluny quan obro la porta de l'institut i baixo les escales. Quan continuo corrent els crits del meu pare i el meu germà, també es queden enrrere, i no paro de correr fins que s'ha fet fosc ni se on estic.

I és quanem dono conte que sí que esta morta. Que ja no la tornaré a veure, ni discutiré amb ella. Que ja no vindrà a fer-me petons abans de anar a dormir, i que no em tirarà un got d'aigua a sobre si no em desperto. Clar que esta morta, però jo estic aqui, i acabaré la feina que va fer quan intentava educar-me. Així que aqui mor la meva antiga vida,  i en neix una de nova.