LET'S RUN AWAY

14

El pis es un bon dúplex. A la planta d'abaix hi ha una cuina gran, amb un bon mobiliari de bona marca, un menjador enorme amb una pantalla plasma, i un lavabo. Tot ple de mobles d'Ikea blancs, elegants i sofisticats.
A la planta de dalt hi son les habitacions. Quan puges les escales hi ha un passadís que arriba fins al fons. La primera habitació es la de l'Adam, just davant de l'escala.  Al seu davant hi ha el lavabo, una passada. Amb jacuzzi enorme i una dutxa de luxe. D'on cony treuran tanta pasta?
Al costat de l'habitació de l'Adam, hi es la del Dani. Davant la del Dani la del Garret, i just al costat la del Dani i davant de la de l'Erik (que esta al costat del Garret) esta la meva.
Una meravellosa habitació pintada de gris, amb mobles blancs i un gran llit de matrimoni. Un balcó enorme qua te unes vistes espectaculars i una gran finestra que deixa entrar la llum del dia. Fa  unes hored que hi sóc aqui, i tots m'han caigut bastant bé. Bueno, tot lo bé que et pigui caure una persona quan t'ensenya una casa, com funcioma el jacuzzi i on es cada cosa. Des de llavors he desfet la maleta i estic estirada al llit, lamentant el maleit moment que vaig coneixer a l'Erik.
Ja han passat 12 cançons al movil que estic en la mateixa posicio, i just quan comença la millor part de la cançó "sciencist" de Coldplay, piquen a la porta i s'obre sense que em doni temps a contestar. Es l'Erik.

-A tu no t'han dit mai que després fe picar a la porta t'has d'esperar a que et diguin que pots passar?- pregunto amb la cara mes seria que puc posar.

- Quan t'haig d'avisar que el sopar es a taula i quan sapigues que el que pica sóc jo i hi ha un 90% de possibilitats de que no m'obris, sí, entro sense esperar- em respon amb un somriure sarcàstic.

-No tinc gana.

-Has de menjar alguna cosa. T'has de recuperar i el doctor va deixar bastant clar que...

-Me la suda el que hagi dit el doctor. No tinc gana i punt. No estas aqui per fer-me de pare, ja en tinc prou amb un.

-No et faig de pare, em preocupo per tu, però si he de fer de pare perquè mengis, no dubtis que ho faré.

-Ja baixare més tard.

-Si en 30 minuts no ets a baix, pujare jo.

-Si papa....

I surt de l'habitació.

Passen els minuts i decideixo sortir al columpi/sofa del balcó. I mentre em balancejo endevant i endarrere, els ulls sem van tancant i em quedo adormida.

-Abs... Abi desperta...

Poc a poc obro els ulls, i veig l'Erik.

-Pero es pot saber que t'he fet jo ara?!

-No baixar en trenta minuts.

-M'he quedat dormida.

- Per això t'he despertat. - el miro amb cara de mala llet, pero no sembla afectar-li gaire.- Va, que t'he portat menjar, has de ficar alguna cosa aquí dins.

-Tinc dues cames i no soc paralítica, així que puc baixar perfectament, pero el problema es que....

-Ja, ja, que no tens gana, pero més igual- em contesta tallantme. - I també he pensat que podriem aprofitar, i sopar junts.

Es llavors quan m'adono de que jo estava dormida al columpi, i ara estic al llit, i l'Erik esta al meu llit, massa aprop de mi, amb dues safates amb menjar just darrere seu al meu llit. Al meu llit. Mmmmmm.... nop.... aixo no m'agrada.

-wow, viviu en una mansió i has de pujar totes les escales tu solet amb menjar? Aixo si que es extrany....- dic sarcàsticament.

Ell riu, i passa les safates davant nostre. Ja hi ha prou d'espantar al noi. Ell ho ha volgut. Em passo cap a un costat del llit i ell s'asseu al meu costat, massa aprop, però no dic res.

Els dos menjem en silenci, fins que ell es el primer a trencar-lo.

-I com portes la costella?

-Bé. No em fa mal, ni res.

-Que guai.

Es gira, i em mira fixament. Li aguanto la mirada fins que em canso i continuem menjant.

-Escolta Abi, lo de l'ave no era com ho vas entendre. Jo no...

-Mira Erik, més igual, si? Ara m'estas ajudant aqui i t'ho agraeixo molt. Quan hagin passat les tres setmanes que queden, aniré a l'hospital, em treuran les grapes i marxaré. No hi ha més.

Llavors ja no somriu. El seu posat es seriós, i no diu una paraula més en tot el que ens queda de sopar, però es així. Ell mateix ho va admetre, m'ajuda perquè ningú més ho pot fer, potser necessito més ajuda de la que penso, i li agraeixo, però a la que pugui piro. Va deixar clar el motiu del perquè m'ajudava. Pero no em fa res. No m'importa. O potser si?

Quan acabem el menjar que ha puajat, s'aixeca i abans de sortit per la porta es gira i em mira.

-Bona nit, Abi.

Sembla trist. Quina mosca li ha picat, ara, a aquest?