LET'S RUN AWAY

1

" Si estas llegint aquesta carta, es perque alguna cosa m'ha passat. Em sap greu no poder estar amb vosaltres, però heu de continuar, ara ja no hi ha manera de que pugui tornar, així que us heu de refer. Se que serà complicat, però ho has de fer tu,petita. Se que pots. Puja dalt de la muntanya que pujaves quan eres petita i plora. Crida. Després calla, i escolta com el vent mou els arbres. A partir d'ara em trobaras sempre allà, en cada fulla que es mou, cada ocell que canta, i cada dent de lleó que trobis a terra, bufis, i demanis un desig, jo m'encarregaré de realitzar-lo.
Ara ets la dona de casa, prente el teu temps, assimila-ho, però no deixis que el teu pare ed fescuidi de vosaltres, perquè se, que us dirà que es una reunió de feina, i tornarà begut, no li ho permetis. El teu germà començarà a suspendre, i no voldrà anar a la universitat, però no deixis que llençi la seva vida per això, perque us en penedireu. T'escric aquesta carta perquè confio en tu. Coneixente, baixaras de notes, et quedaras sola perquè espantaras als teus amics i companys, però es el que inento evitar.
Sigues forta, tot això passarà però nomes t'has de donar temps. Poc a poc pensaras en mi sense plorar, recordaras tots els moments bons i dolents i riuras.
I serà llavors quan et donaras conte de que no havied de perdre la teva adolescència per això.
Algub dia coneixeras a un noi que serà l'indicat, però pel csmi coneixeras molt bé. Tots et diran qie t'estimen, i et pintaran la vida de rosa, però quan estiguis preparads, donat la volta, tapat els ulls amb les mans i preguntali de quin color els tens. Si es l'indicat, et dirà que els tend blaus, però semblen grisos, i que al voltant de l'iris són verds clar. Aquest. Aquest noi serà el correcte, perquè només la perso a que més t'estima està hores mirant els teus ulls, i mai se'n cansaria. Confia en mi igual que jo ho he fet amb tu. Creu-me i sigues forta. Tu saps com fer-ho, perque tu pots fer-ho.
I recorda : las ausencias sirven para agudizar el sentimiento del corazón.
T'estimo, no diguis res d'aquesta carta."

Ja en fa tres mesos de la carta, i de la seva mort. Estic fallant a ma mare, però no ho puc evitar.

Tres dies després del seu enterrament, el papa va entrar a la meva habitació i em va donar la carta. N'havia deixat una altra pel meu germà, i una altra per ell mateix. La meva gran pregunta es: '' es normal que la gent faci cartes abans de morir?''. És a dir, la gent fa testaments però no amb 36 anys, i així perque sí. Em va resultar extrany, i ho vaig parlar amb el Pol

*FLASHBACK*

Després de rebre la carta em va resultar extrany, així que obro la porta per anar a l'habitació del Pol. Però la porta s'obre abans  i em fot un cop al morros.

—Perdò —diu mon germà.

—A tu també t'ha semblat extrany? — pregunto ignorant el seu comentari. Ell em mira i assenteix.

—Hem d'investigar, Abi, la gent no ho fa això. I si no ha sigut l'autobús?

Se'm havia passat pel cap aquesta possibilitat, però la vaig ignorar de seguida. El papa no ens hagués enganyat amb alguna cosa així, i més amb la mama pel mig. Per tant, l'única cosa que puc fer és encongir-me d'ombros.

*FI DEL FLASHBACK*

Després d'aquella conversa, el meu germà i jo ens hem tornat inseparables. En tots els sentits. Quan ell no està bé, jo sempre estic allà, i l'intento animar, i ell igual, pe'ro hi ha un problema. Jo no estic bé mai, i dubto poder-ho tornar a estar-ho.