LET'S RUN AWAY

31

-- A veure... --  comença l'Erik.

El Dani passa la mirada entre l'Erik i jo.

--Mireu, jo... no se que està passant aquí, d'acord? però tinc pressa. He de marxar i...

-- Abi, has de saber això-- em talla el Dani- no pots marxar així. El teu pare segurament em castrarà per fer això ,pero és el moment.

--Està bé..., però sense tombs, si?

--Abans que res, tot això ho hem fet per protegir-te del perill al que estas exposta-- em diu l'Erik. Em mira fixament als ulls, esperant que conteisi, però jo només assenteixo amb el cap. Tinc un molt mal presentiment...-- d'acord-- continua.-- Hi ha una... com dir-ho... associació secreta. Aquesta associació, s'encarrega de protegir-nos d'una entitat, secreta també. Aquesta entitat de la que et parlo, ha fet coses horribles.

--Com quines?-- el tallo. Tot això és molt extrany...

--S'anomena CCNE; Corporació de Creació de Noves Espècies. Segresten humans per a fer proves... els injecten substàncies que alteren els seus gens, parts del cervell, aparell locomotor i moltes més coses que fan que la seva genética canvii. Creen monstres. Els tenen empresonats, els fan pasar proves, dolors inimaginables... Els converteixen en monstres, Abi...

--Que?-- Murmuro. No em surt la veu.-- Però com...?

--Tenen a nens, dones embarassades, avis, adults, adolescents...

Estic molt impactada. Com pot existir gent tant dolents? Tot això sembla una pel·lícula. Però encara no entenc que té a veure amb mi, això.

--Perquè m'expliqueu això ara?

--L'atre assiciació-- comença a parlar el Dani-- és la que ens protegeix. Està composta per policies, agents secrets que Corporacions extrangeres ha enviat com a reforços... pensa que això està passant a tot el món, tenen institucions escampades per tota la faç de la Terra. Són agents secrets que han estat entrenats física i psicológicament. Hi ha que han estat enviats des de fora, hi han que han crescut entrenant-se des que van nèixer, i hi han... que simplement han volgut col·laborar quan s'han enterat que aquesta associació existía.

--I?-- Pregunto. No entenc que hi pinto en tot això.

--La teva mare...-- torna a parlar l'Erik-- la teva mare treballava per a el DDPH; Departament de Defensa Internacional Humana. És l'associació secreta de la que t'hem parlat abans...

--No.-- Ofego una riallada, tot i que això no em fa cap gràcia.-- La meva mare treballa de secretària en una empresa d'informàtica. Us haureu equivocat de persona.

-- La teva mare treballa per al DDPH, és agent secreta, ha estat entrenada. Va començar a treballar quan el teu germà i tu encara no havíeu nascut. La teva avia i el teu avi van nèixer allà. Van començar a entrenar-se amb els seus companys quan a penes tenien 3 anys. Han crescut i han estat educats allà. La teva mare va viure la mateixa vida, fins que en una missió es va enamorar del teu pare. La teva mare, la Sandra, va continuar entrenant i fent la seva feina, però el teu pare, el Quim, s'hi va incorporar.

--No... no pot ser-- dic més per mi que en veu alta.

-- Ells sabien els perills que comportava viure aquella vida-- m'explica el Dani-- i no van voler això per vosaltres.  Van decidir mantenir-ho en secret, però el teu germà ho va acabar sapiguent. Va començar a entrenar i també treballa per al DDIH, igual que el teu pare.

Em començo a sentir marejada. Tinc ganes de marxar d'aquí, però necessito saber com acaba això.

--La Sandra no va morir en un accident d'autobús. La teva mare estaba en una missió amb ton pare, quan els van sorprendre. No tenien planejat tenir tants contrincants, el van fer una emboscada. Els del CCNE el que intenta és acabar amb la entitat que ens protegeix, el DDIH, però no els volen matar. Intenten segrestar-los per a fer més experiments amb ells. Perquè clar, matar-los es desperdiciar oportunitats-- diu l'Erik amb to de burla. Però es torna a posar seriós ràpidament- El teu pare va intentar salvar-la per tots els seus mitjans, però no va poder.

--Espera. Insinues que la meva mare està viva? I que els de el CCNE està fent experiments amb ella?-- el tallo. Ma mare està viva! Però l'estan utilitzant con una rata de laboratori. Això és pitjor del que em pensava...

--Sí.- afirma el Dani.

--Però... però jo no... -- No em surten les paraules. Espera. Com saben ells tot això?-- I vosaltres com sabeu això? --els pregunto.

--Nosaltres treballem per al DDIH. El nostre departamento és el que s'ecncarrega de realizar les missions. Està dividit en moltes seccions. La part d'inteligència, la part jurisdiccial, que és a la que jutgen als components del CCNE quan en pillen alguns, la part d'informàtica, la que es filtra per a trobar algunes ubicacions o dades de la xarxa... Hi han moltes maneres de col·laborar em el DDIH. La base princimal està a uns trenta o trenta-cinc minuts d'aquí.

Ara em començen a encaixar les peces. Ara tot comença a tenir sentit.

--No es una coincidencia que ara estigui aquí, oi?-- Pregunto arrufant les celles.

--No. És a dir sí. Vull dir...--intenta parlar l'Erik-- el teu pare ens va demanar que et vigilessim. Nosaltres vam nèixer al DDIH, però els nostres pares van morir en diverses missions. Tons pares ens van donar l'amor que una familia ens podría donar, tres anys abans de tenir-vos. Som més grans que vosaltres tres anys, més ben dit, sóc més gran que tu quatre anys. El teu pare ens va demanar aquest favor, i l'hi debiem. Nosaltres t'estàvem vigilant, sí. Però el cop en aquell combat de boxe, te'l vas donar tu soleta. El teu pare sap que estàs amb nosaltres, li vaig dir que ens havíem fet amics, i que estaries millor amb nosaltres, no sap res del cop.

Ja n'hi ha hagut prou per avui. No estic preparada per rebre més información aquesta tarda. Lentament m'aixeco del sofà, fent que als altres dos s'aixequin de cop.

--On vas?-- pregunta l'Erik.

--Jo... jo necessito...-- miro a tot arreu nerviosa. He de sortir d'aquí. De sobte, localitzo el que estaba buscant al rebedor, les Claus de la moto, i camino lentament cap allà. Cap a la porta.

--Abi, no pots marxar.-- em diu el Dani seriòs.

--He de donar... he de donar un tomb. Ne-necesito que em doni l'aire.

Dit això, i sense deixar temps a que reaccionin, obro la porta is surto corrents. Arribo a la moto, sense fer cas dels crits del Dani i de l'Erik, pujo, arranco, i accelero.

Definitivament, necessito pensar.