LET'S RUN AWAY

18

Faig veure que estic tranquila, que el que va passar ahir a la nit m'és indiferent, però no puc evitar recordar les imatges. Però és reprodueixen sense voler, sense pausa. Un cop rere un altre.

Quan arribo a baix, el Dani està davant meu. Com el menjador es concepte obert amb la cuina, és veu tot. El Garret està al sofà mirant la tele. El Dani en una butaca llegint. I no m'atreveixo a girar el cap a l'únic lloc de la sala que em falta per veure. Perquè sé que m'espera. M'espera l'Erik, però hi miro igual. No ho podré evitar tota la vida.

Quan els nois em veuen, se'm queden mirant fixament. Les seves expressions tenen alguna cosa canviada. Que senten? Llàstima? Compassió? No vull això d'ells.

Però el que més em dol, és la mirada de l'Erik. Que em vol dir? Els seus ulls tenen alguna cosa diferent a banda del blau al pòmul que li va fer el Dani, les ulleres, i que estan vermells.

-Que?- pregunto semblant indiferent.

-Que tal ahir per la nit?- em pregunta el Garret.

-Emmm... Bé?- pregunto amb un somriure. A que ve la pregunta?

Cap dels tres em treu els ulls de sobre.

-Penseu estar contemplant-me tot el matí? o puc esmorzar?

El Dani es queda al meu costat, i el Garret i l'Adam continuen amb les seves coses. No em queda més remei que anar a seure a la barra (tenen una "illa" de marbre al mig, que fa de separació entre la cuina i el menjador, però continua sent concepte obert). El Dani em segueix, i s'asseu al tamboret del meu costat.

-He preparat ous amb bacon. També hi ha torrades, i si vols puc fer crêps.- Està nerviós. No para de retoçar-se els dits, i parla extrany.

-mmmm... de moment menjaré una poma. No tinc gaire gana. Però gràcies- dic tallant.

-Abi jo... -comença. Ja em se aquest rotllo de memòria. Es pensa que em fotarà la xapa, i caure als seus peus. Com a les películes.

-Que?- el tallo.

El Dani em dona la mà per sota la taula, i quan sento el tacte dels seus dits, premo la seva mà.

-Podem parlar?

-Clar. Parla.

-En privat, si us plau.

-Em sap greu, però ara no puc. Vull sortir a donar un tomb.

-T'acompanyo.

-No. No... he de fer coses. Sola.

A la seva cara hi veig decepció, però en aquell moment no sento res. Pujo a l'habitació i em canvio. Em poso uns texans llargs, i una samarreta de tirants amb una camisa, i unes bambes còmodes. Aga do la ronyonera i hi poso les claus, el movil, i diners. Trec l'skate que portava al fons de la maleta i baixo.

-Abi...- em giro de sobte i veig al Dani.

-Si?

-Puc venir amb tu?

-No. Ho sento, però...

-Està bé- no em deixa acabar.- No vull explicacions, però ves amb compte, no dacis cap bogeria. Si us plau.

-Tranquil- contesto, i sense dir res més, surto de casa.

Agafo l'skate, i començo a patinar. Vaig ràpid. Vaig molt ràpid. I no penso on vaig. No se per quins carrers passo, ni cap a on vaig, però més igual.

Les imatges continuen dintre del meu cap. I començo a notar la meva cara mullada. Estic plorant? Tant m'és. Estic sola.

Això passa quan confies en la gent. Tens tota la teva vida planejada. Totes les teves metes per aconseguir al cap. Tot establert. I de sobte un dia canvia. No saps on vas, ni qui ets. No saps que vols ni perque lluites, i l'única cosa que saps, es que estas. Que estas tu sola en aquest mó. Que la gent es passatgera. Un dia algú s'acosta a tu, i et fa pensar que val la pena, que estarà al teu costat per sempre més. Et fa promeses que saps que mai complirà, però te les vols creure, i te les acabes creient. Et fa pensar de ets important per a algú i et sents estimat. Fins que tot s'envà a la merda. I et penedeixes d'aquest precís moment que has deixat a aquella persona costar-se a tu, i et meleeixes per haver caigut en la trampa un cop més.

Quan miro el movil, veig que són quasi les dues de la tarda. Fa més de quatre hores que sóc fora, però encara no tinc ganes de tornar. Agafo el patinet amb la mà i continuo caminant.

Passo per davant d'un gimnàs, que em crida l'atenció, i entro a mirar.

-Vols algun cosa, preciosa?

-Quin preu té un més?

-22€, i tens la zona de piscina i jacuzzi per relaxar-te.

Sense pensar-ho dos cops, dono els diners a l'home del rebedor, i compro unes malles curtes i una samarreta de tirants que em venen allà per 8€ el conjunt.

Despés de canviar-me al vestuari, entro a la zona on es practica boxe. Poso els auriculars al movil, i començo a descarregar al sac, com si tingués la culpa de que un imbécil m'hagi trencat el cor. Com si tingués la culpa de que porti quatre grapes dintre del meu cos, per una pallissa i un combat de boxeig. Com si tingués la culpa de ser una persona tan egoisa per abandonar al seu pare i al seu germà sense cap explicació i marxar.

Em començen a fer mal les mans, i la panxa ja fa una bona estona que me'n fa, però no he parat. Quan miro al meu voltant ja no hi ha ningú, així que decideixo anar cap al vestuari. Em canvio i miro l'hora. Son les deu de la nit?! No he menjat res en tot el dia, però el mal de panxa va en augment, i puc assegurar que no és per gana.

Surto d'allà i començo a donar tombs per carrers sense saber com tornar. Durant tot el dia he desactivat el whatt's app i les trucades perquè necesitava pensar, i ara no se ben bé per on paro.

Després d'estar quasi durant una hora i mitja donant tombs, em creuo amb una moto que em resulta coneguda, i em pita, i frena de sobte. El me pols s'accelera, i em començo a espantar.

Quan ja estic disposada a començar a correr, es treu el casc.

-Seràs cabrona!- crida l'Adam.

-Adam...- dic amb una espècie de gemec-suspir. Cada com em fa més mal l'estòmac.

-Et trobes bé?- Perquè?

-per?

-Fas molt mala cara. Va, puja. Tornem cap a casa, si?

Fico l'skate al ''maletero'' i trec un casc, que no se perque sempre porten tots un de sobra. Pujo, i tornem cap a casa, però a mig camí no aguanto més.

-Para! Para!

La moto frena de sobte i...