LET'S RUN AWAY

27

Quan respiro, alguna cosa no m'ho permet. M'ofego i començo a tossir, intento incorporar-me. I es llavors, quan asseguda en una superfície que no es dura del tot, obro els ulls.

Quatre nois estan al meu voltant. El que més a prop està es moreno i té uns maravellosos ulls verds.

Un flash em ve al cap. Sota l'aigua. La mare. Records. Amnèsia temporal.

-Erik?- pregunto insegura.

-Abs? Estàs bé?

-Sí. Sí jo... jo no se que ha passat... ha sigut molt extrany.

En aquest moment me'n adono que el Dani, el Garret i l'Adam també hi son allà, i els miro a tots. Un per un.

Em miren estranyats.

-Gràcies.

Es l'únic que surt de la meva boca en aquest moment. El Garret gira el cap, mirant-me incomprès. L'Erik arrufa les celles, i l'Adam aixeca una.  En canvi, el Dani em mira. Crec que ja comença a pillar per on vaig...

-Gràcies per què, Abi?- em pregunta aquest últim.

-Gràcies per haver-me ajudat ara. -dic poc a poc.- gràcies per estar amb mi quan se'm va obrir la ferida... gràcies per....-cap d'ells sap per on vaig. Però al Dani, de sobte, se li ilumina la cara, i comença a somriure. Passa d'estar amb el cul a terra,a posar-se de genolls a la sorra lentament. Continuo el meu relat lenta i misteriosament. Els altres tres encara tenen cara d'empanats. Mira que poden ser burros quan s'ho proposen...- acollir-me a casa vostra quan no podia tornar a casa. I per aparèixer quan més us necessitava.

Els tres nois, s'han quedat igual, però el Dani se'm ha tirat a sobre amb una enorme abraçada.

-Perque ens dius aixo ara?- pregunta el Garret.

Em continuen mirant extranyats. Quina cara de subnormals tenen ara mateix, penso.
De sobte el Garret s'ilumina.

- Espera... tu... tu no...

-Abi?- acaba la frase l'Adam.

Els miro amb un somriure a la cara i assenteixo. I llavors, nomes se que estic tirada a terra amb quatre subnormals a sobre.

-Aire! -crido desesperada. - O sortiu o us tallo les extremitats i les venc a la mafia russa!

-Sí. Definitivament, tornes a ser tu.- diu l'Erik. I tots riem.