LET'S RUN AWAY

39

Al dia seguent, quan anem a entrenar, en comptes d'enviar-nos a les sales d'entrenaments, ens fan anar a la sala de reunions.

El Jake es posa dret davant de la taula, i comença a parlar.

--Tenim una missió.

--No... enserio? no ho havia notat...- respon l'Erik sarcàstic.

El Jake l'evita, i continua parlant.

--La missió consisteix en colar-nos a la planta d'oncologia pediàtrica de l'Hospital Central. Hem aconseguit saber que intentaran posar una bomba de gas per a adormir als nens i emportar-se'ls per a continuar amb la seva rutina d'experiments. El gas es L-11. És un gas que produeix un son tan profund que fa que no tothom recuperi la consciència. D'aquesta manera descarten al que son dèbils. Se'ls treuen del mig.

En aquest moment ofego un crit. Els adormen, i els que no els són ''útils'' moren.

--Quin es el pla?-- pregunta el Dani.

--Ens dividirem per parelles -- continua el Jake-- uns distreuran al personal de la planta, uns altres intentaran trobar la bomba, i els altres dos es quedaran vigilant, e informant als demés. Adam i Garret, vosaltres vigileu. Dani i Erik, distraureu al personal. L'Abi i jo buscarem el gas.

--Que? -- protesta l'Erik. -- de cap manera. No està preparada per a buscar la bomba. I si alguna cosa va malament? no es pot defensar encara. Serà un contratemps.

Wow. Aixo ha fet mal. Me'l quedo mirant fixament, pero ell ni s'immuta.

--Per això vindrà amb mi. No serà cap càrrega, i això formará part de l'entrenament.

--No pots posar-la en perill i dir que es part del seu entrenament!-- crida l'Erik aixecant-se de la taula i picant en ella amb la mà.

--No ets tu el que decideix aqui. -- els dos es queden mirant-se desafiadament  fins que el Jake procedeix. -- La missió es durá a terme demá pel matí. Ja sabeu les normes. A dormir d'hora. Demà a les 7.30 tots aquí per agafar els cotxes.

Ja estem tots a les portes de l'hospital, preparats per començar la nostra feina. Cada parella hem vingut en un cotxe diferent, i hem entrat per diferents porrtes, per no aixecar sospites.

El Jake i jo ens mirem un últim cop abans de creuar la porta principal, i creuem. S'ha estudiat el plànol de l'hospital i ens condueix directament a la planta baixa per les escales mecàniques. Creuem una porta en la que hi havia un cartell assenyalant que es privada. 

--Té- em diu estenent-me una tarjeta. -- Ja saps... personal autoritzat-- diu amb un to divertit. Deixo anar una rialla, però de seguida sortim.

Tornem a pujar per les escales mecàniques de l'altra banda, i caminem fins a trobar les altres que en pujen al segon pis. 

Mentre caminem per un passadís blanc i llarg, intento no respirar l'olor a hospital que tant odio, però tot l'aire que contenia, surt de cop quan trobem la porta d'oncología prediàtrica. Ens mirem i assentim, ja no hi ha marxa enrrere.

A mida que anem avançant pel corredor, em vaig fixant en les possibles sortides que pugui utilitzar per si alguna cosa falla. Passem per davant de portes, de les quals la majoría estan obertes, i em permeten veure els nens malalts. No pensava que em pogués afectar tant...

No em dóna temps per segur pensant, ja que el Jake s'acosta a la meva orella, per donar-me instucicons.

--Ara ens separarem per busar la bomba. Jo miraré a les sales que es necessita personal autoritzat, tu entra a les habitacions.

--I que passa amb els familiars?

--No hi són ara. Les hores de vistita acostumen a ser per la tarda, ja ens hem assegurat.

Jo assenteixo i començo la meva feina. Poc a poc vaig entrant a les habitacions dels nens, fent-me passar per infermera. Miro als lavabos, a les dutxes, els armaris... Però no trobo res.

Vaig avançant per les habitacions, i a mida que procedeixo, em vaig preocupant més. En Jake no ha donat senyals d'haver trobat res, i si la bomba no és aquí... tindrem un problema.

Quan ja m'he recorregut totes les habitacions del passadís, i se'm han esgotat les esperançes, visito l'última sala. 

Pico a la porta i una dolça veu em convida a entrar. Obro i al llit hi veig una nena amb un mocador al cap. No ha de tenir més de set anys.

-Hola!- em diu molt alegre.

-Hola- responc amb el meu millor somriure.

És molt dur haver de veure aquests nens, amb les seves complicades vides, però més dur és veure com et somriuen com si no passés res, sense perdre la il·lusió.

-Em dic Laia, tinc vuit anys i tinc càncer en un ronyó, però m'estic curant. Fa molt temps que no tinc visites, només les infermeres. Són molt agradables, però mai tenen temps per jugar amb mi, i m'avorreixo molt.

No para de xerrar, i no puc evitar riure. Sembla tant feliç... tant inocent...

-Només passava per aquí, i m'ha fet gràcia saludar-vos. Que tens aqui?- pregunto senyalant la nina que té entre les mans.

-Oh, aquesta es la Mila. Sempre està amb mi. És la meva millor amiga.

M'acosto a ella i m'assec al llit. Sense adonarme'n han passat tres quarts d'hora. Després d'estar una estona jugant i parlant amb ella, noto que se li començen a tancar els ulls, i jo també em començo a sentir cansada. El cap em pesa i... merda! Són els símptomes dels quals el Jake ens va avisar que comportaria respirar l'aire de la bomba de gas!

Corro la vista per l'habitació i trobo una mascareta que neteja l'oxígen per quan els més petits estan malalts.

Corro cap a ella i se la poso a la Laia. Quan es comença a despertar, agafo un paper i un color amb els que hem estat dibuixant uns minuts abans i escric un missatge als nois. Li dono la nota a la nena.

-Escolta, ara aneu a jugar, d'acord?- ella assenseix amb moltes energies.- Jugarem a fet i amagar. Has d'arribar al vestíbol i trobar a un noi ros i amb els ulls verds, i li has de donar això, si?

-Que guai!- crida i surt corrents.

Quan ja ha marxat, surto corrents a buscar als altres nens del passadís. Totes les habitacions tenen una marcareta, així que tots es podran salvar.

Mentre van sortint un per un emocionats, jo cada cop tinc menys aire. Estic cansada i cada cop em costa més mantenir-me dreta. Vinga Abi... només una habitació més...

Quan obro l'última porta, el primer que penso és que és massa tard, però quan li poso la mascareta a la nena de tres anys que hi ha al llit, noto que encara respira. Però està inconscient, o dormida, no tinc temps per analitzar la situació.

Surto corrents i intento obrir la porta amb la nena en braços, però està tancada. Ho hauria d'haver imaginat... així no entra oxígen, i s'ofeguen abans...

No tinc prous forçes per arribar a l'altra portai em quedo a mig camí, la nena continua adormida a sobre del meu pit, i l'últim pensament que tinc abans deser absorbida per l'obscuritat és que espero que no se la emportin.

Abans de tancar completament els ulls, la mascareta de la nena està deixant de funcionar i, estirada a terra com estic, la poso sota el meu cos per intentar evitar que respiri massa aire.

Una veu distorsionada em crida, però l'únic que em dóna temps a dir abans de quedar inconscient, és que salvin la petita que tinc amb mi.