LET'S RUN AWAY

17

Em desperto per culpa dels rajos de sol que iluminen la meva cara i el cant dels ocells...

Naah, conya.

Em desperto perque el Dani està roncant al meu costat com si fos un porc. Així que començo a donar-li cops amb el colze fins que consegueixo que es desperti. Aquest xavalt té el somni profund. De sobte, obre els ulls i s'asseu ràpid. Em mira.

-Estas bé?

-emmm... si?

-Segur?

-Sí.

-I perque cony em despertes?- em pregunta arrufant les celles.

-Perque ronques com un puto camioner.

-emmmm... ho sento?- diu rient.

Els dos riem, però realment jo no tinc ganes de fer res.

-Ahir va venir l'Erik.

-Clar. Viu aqui- dic rient.

-No.- em respon molt serios- va venir quan estaves dormida. Anava molt borratxo, i no el vaig deixar entrar.

Em costa ssimilar aquesta informació, però no som res. No sóc ningú per retreuli res. Es casa seva, la seva vida. Ell només m'està fent un favor. Com a company. Jo pensava que aquests dies la nostra relació  com a amics, o potser alguna cosa més, però ahir vaig comprovar que m'equivocava. Per això no val la pena enamorar-se. La gent pateix. Tothom. Però jo no sóc tothom. Ell pot fer el que vulgui amb la seva vida, per molt mal que faci. No sento res.

-I que?- pregunto intentant semblar indiferent.

-Doncs que ahir...

-Ahir que? va sortir de festa. Amb els seus amics. Va tenir un lio. I ja. No es res de l'altre món.

-Però tu...

-Jo res- el tallo. Em vas ajudar, et vas quedar amb mi quan et necessitava. Vas estar al meu costat, i això es el que importa. Res més. Es casa seva, la seva vida, pot fer el que vulgui. M'estava fent un favor, però jo no necessito favors de ningú, aixi que després d'esmorzar, recolliré tot, i marxaré cap a casa.

-No. No Abi...-agafo aire per tallarlo, però no em deix començar.- Mira, ja no es més un favor, si? Estas amb nosaltres, no només amb ell. Nosaltres t'estimem molt i no volem que marxis. No ho facis per l'Erik, queda't fins que et recuperis. Nosaltres et cuidarem. Jo et cuidaré.

-Dani... jo no necessito que ningú em cuidi, no necessito que ningú es faci càrrec de mi...

-No ets un pes per nosaltres,Abi. Fes-ho per mi. Si us plau... queda't.

-No puc, Dani... jo...

-Si us plau. Et prometo que no passarà res més. Nomes estaràs amb amics teus, No em deixis sol amb aquesta panda de bojos.

M'ho penso. No es just per ells que els abandoni així.

-Està bé...- i sense pensar's-ho dos cops se'm tira a sobre i m'abraça. M'abraça amb força, i jo li torno.

-Va- diu quan ens separem- anem a esmorzar.

Preparada? Estic preparada per tornar-lo a mirar? Clar, nosaltres no som res. No podem ser res.

Em fico de peu, miro al Dani, i anem cap a la porta.